ТОП просматриваемых книг сайта:
Ultradreta. Cas Mudde
Читать онлайн.Название Ultradreta
Год выпуска 0
isbn 9788417611439
Автор произведения Cas Mudde
Жанр Социология
Серия No-ficció
Издательство Bookwire
4. Els límits s’han desdibuixat
5. La dreta radical populista està cada vegada més normalitzada
6. L’extrema dreta és una patologia normal; la dreta radical populista és una normalitat patològica
7. L’ascens de la dreta radical populista té més a veure amb el desalineament que amb el realineament (per ara)
8. La ultradreta és un fenomen de gènere
9. Cap país és immune a la política d’ultradreta
10. La ultradreta ha vingut per quedar-se
11. No hi ha una sola manera millor d’abordar la ultradreta
12. L’èmfasi s’hauria de posar en l’enfortiment de la democràcia liberal
Índex onomàstic
Glossari
Antisemitisme: hostilitat o prejudici contra els jueus.
Autoritarisme: creença en una societat estrictament ordenada en la qual la infracció de l’autoritat es castiga amb severitat.
Democràcia liberal: sistema polític que combina la sobirania popular i el govern de la majoria amb els drets de les minories, l’estat de dret i la separació de poders.
Democràcia: sistema polític basat en la sobirania popular i el govern de la majoria.
Dreta alternativa o alt-right: «Conjunt d’ideologies, grups i individus d’ultradreta la creença fonamental dels quals és que la identitat blanca està sent atacada per forces multiculturals que utilitzen la correcció política i la justícia social per soscavar els blancs i la seva civilització» (Centre Legal per la Pobresa del Sud).
Dreta radical: ideologies que creuen que les desigualtats entre les persones són naturals i positives, i que accepten l’essència de la democràcia però s’oposen als elements fonamentals de la democràcia liberal.
Etnocràcia: règim nominalment democràtic en què el domini d’un grup ètnic està estructuralment determinat.
Etnopluralisme: creença segons la qual les persones es divideixen en grups ètnics que són iguals, però que han d’estar segregats.
Euroescepticisme: insatisfacció sobre el procés d’integració europea i la institució de la Unió Europea.
Extrema dreta: ideologies que creuen que les desigualtats entre les persones són naturals i positives, i que rebutgen l’essència de la democràcia.
Familiarisme: creença que la família tradicional és la base d’una nació, i que els drets reproductius individuals i d’autodeterminació són secundaris respecte a la reproducció de la nació.
Feixisme: ideologia totalitària que va oferir una «tercera via» més enllà del liberalisme i del socialisme, basada en el corporativisme econòmic, en un estat ètic, en el renaixement nacional, en un líder totpoderós i en les qualitats de depuració i de l’estat natural de la violència i la guerra.
Femonacionalisme: ús de les dones i els drets de les dones per defensar el nativisme, i particularment de la islamofòbia.
Homonacionalisme: ús dels homosexuals i dels drets dels homosexuals en suport del nativisme i, en particular, de la islamofòbia.
Islamofòbia: por irracional de l’islam o els musulmans.
Masculinitat tòxica: definició de la virilitat a través de la violència, el sexe, l’estatus i l’agressió.
Misogínia: odi contra les dones.
Nativisme: ideologia que sosté que els estats haurien d’estar habitats exclusivament pels membres del grup nadiu (la nació), i que els elements no-nadius (o estrangers), ja siguin persones o idees, constitueixen una amenaça fonamental contra l’estat-nació homogeni.
Populisme: ideologia (dèbil) que considera que la societat, en última instància, està dividida en dos grups homogenis i antagònics, el poble pur i les elits corruptes, i que argumenta que la política hauria de ser una expressió de la volonté générale (‘voluntat general’) del poble.
Racisme: creença que les persones es divideixen en grups biològics (races) que estan ordenades jeràrquicament.
Sexisme ambivalent: combinació de sexisme benvolent i sexisme hostil.
Sexisme benvolent: creença que les dones són moralment pures i físicament febles, per la qual cosa mereixen l’adoració dels homes forts, i en necessiten la protecció.
Sexisme hostil: creença que les dones són moralment corruptes i políticament poderoses, i que proven de controlar els homes a través de la ideologia feminista o de la seducció sexual.
Ultradreta: combinació de l’extrema dreta i la dreta radical.
Prefaci
a l’edició catalana
Espanya ha estat durant molt de temps una de les cada vegada menys excepcions de l’auge dels partits d’ultradreta a Europa. El cèlebre politòleg Herbert Kitschelt ho justificava amb el fet que el país encara no tenia una economia postindustrial, és a dir, una economia en la qual la majoria de les persones treballen en el sector de serveis. D’altres creien que era a causa de l’encara relativament fresc i dolorós record del règim ultradretà de Franco. Fos el motiu que fos, ha perdut la força. Amb Vox, Espanya s’ha unit a la majoria de països europeus que tenen un partit d’ultradreta al seu parlament, per més que el seu cas tingui algunes especificitats importants.
És fàcil oblidar-se que Espanya va tenir un dels primers partits parlamentaris d’ultradreta a Europa. El 1979, Blas Piñar, un franquista de línia dura i líder del petit partit Fuerza Nueva, va ser elegit com a diputat al Congrés a la llista de la coalició ultradretana Unión Nacional a Madrid. Va perdre l’escó a les eleccions següents, el 1982, però va continuar dominant la política de partits d’ultradreta a través del seu successor, el Front Nacional (FN), amb el suport del líder del Front Nacional francès, Jean-Marie Le Pen. El 1992, va fusionar el seu FN amb el també petit i marginal Juntas Españolas (JN), però no va obtenir resultats. Les restes del partit més endavant van formar la igualment infructuosa Democràcia Nacional (DN), que mai va arribar al 0,1 % del vot a les eleccions, però que va aconseguir obtenir alguns regidors municipals a Tardajos, a la província de Burgos, a la comunitat de Castella i Lleó.
Aquests petits partits polítics oscil·laven entre la dreta radical i l’extrema dreta, i existien a banda, i de vegades solapant-s’hi, d’una plètora canviant de petits grups falangistes i neonazis, entre els quals el Cercle Espanyol d’Amics d’Europa (CEDADE), dirigit per l’exsoldat belga de les Waffen