ТОП просматриваемых книг сайта:
La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Читать онлайн.Название La festa reinventada
Год выпуска 0
isbn 9788437094724
Автор произведения Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Жанр Социология
Серия Oberta
Издательство Bookwire
5. Vegeu E. Leach, Replanteamiento de la antropología, Barcelona, Seix Barral, 1971; Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, 1978.
6. Vegeu J. Prats i J. Contreras, Les festes populars, Barcelona, Els Llibres de la Frontera, 1984; i les aportacions de diversos autors com H. Velasco, Rodríguez Becerra, R. Sanmartín i M. Roiz en H. Velasco (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España, Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982; i V. Schultz, La fiesta. Una historia cultural desde la antigüedad a nuestros días, Madrid, Alianza Editorial, 1993, on es descobreix el caràcter central de la festa com a condensador vital i representador simbòlic i social de la comunitat al llarg del temps.
7. Vegeu U. Eco, La estructura ausente. Introducción a la semiótica, Barcelona, Lumen, 1978; M. Eliade, Mito y sociedad. El mito del eterno retorno, Madrid, Taurus, 1974; C. Ginzburg, Mitos, emblemas, indicios. Morfología e historia, Barcelona, Gedisa, 1989; V. Turner, El proceso ritual, Madrid, Taurus, 1988.
8. V. Turner, «Introducción», en V. Turner, La selva de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, 1980.
9. Vegeu C. Lison Tolosoana, Invitación a la antropología cultural en España, Madrid, Akal, 1980 i E. P. Thompson, «Folklore, antropología e historia social», Historia social, 3 (1989), pp. 81-102.
10. Vegeu les aportacions de Wickmam i Radding en Historio Social, 3 (1989), pp. 103-128, i de P. Burke i S. Hall en R. Samuel (ed.). Historia social y teoría socialista, Barcelona, Grijalbo, 1984.
11. Vegeu L. Prats, El mite de la tradició popular, Barcelona, Edicions 62, 1988; E. J. Hobsbawm i T. Ranger, L’invent de la tradició, Vic, Eumo, 1988 i E. Temprano, La selva de los tópicos, Madrid, Mondadori, 1988.
12. Vegeu A. Ariño, «Como lágrimas en la iluvia. El estatus de la tradición en la modernidad avanzada», pp. 168-188, en R. Ramos Torre i F. García Selgas, Globalización, riesgo, reflexividad. Tres temas de la teoría social contemporánea, Madrid, CIS, pp. 167-188 i M. Delgado, La festa a Catalunya, avui, Barcelona, Barcanova, 1993.
13. E. Gil Calvo, Estado de fiesta, Madrid, Espasa Calpe, 1991, p. 169.
14. Vegeu l’aportació de diversos autors en J. Cucó i J. J. Pujadas (ed.), Identidades colectivas. Etnicidad y sociabilidad en la Península Ibérica, València, Generalitat Valenciana, 1990. Vegeu també A. Ariño (coord.), «La utopía de Dionisios. Las transformaciones de la fiesta en la modernidad avanzada», Antropología, 11 (1996), Madrid.
15. Per exemple A. Ariño, Festes, rituals i creences, València, IVEI, 1988; L’Horta en festes, Torrent, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, 1992.
16. Entre les diverses obres paradigmàtiques d’aquest tema, destaquen, a més de lcs ja esmentades d’E. J. Hobsbawm i R. Samuel, les d’E. Le Roy Ladurie, Le Carnaval du Romans, París, Gallimard, 1978; J. Davignaud, Fêtes et civilisations, París, Scarebée and Compagnie, 1973, així com l’obra clàssica de M. Vovelle, Ideologías y mentalidades, Barcelona, Ariel, 1985.
17. G. L. Mosse, La nazionalizzazione delle masse. Simbolismo politico e movimenti di massa in Germania, Bonya, Il Mulino, 1975; U. Schultz (dir.), La fiesta. Una historia cultural desde la antigüedad hasta nuestros días, Madrid, Alianza, 1993; vegeu també M. Bajtín, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento, Madrid, Alianza, 1987; A. Rossi, La festa dei poveri, Palerm, Sellerio, 1986; W. R. Smith, El sistema de fiestas y el cambio económico, Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 1977, o M. Ozzouf, La fête revolutionaire, 1879-1799, París, Gallimard, 1977. I, més recentment, es poden destacar J. Boissevain (ed.), Revitalizing European Rituals, London, Routledge, 1992; F. Cruces, Fiestas de la ciudad de Madrid. Un estudio antropológico, Madrid, inèdit, tesi de doctorat, UNED, 1995; P. Grimaldi, Il calendario rituale contadino. Il tempo della festa e del lavoro fra tradizione e complessità sociale. FrancoAngeli, Milano, 1993.
II. LA FESTA DEL PODER I EL PODER DE LA FESTA: EL CALENDARI FESTIU
Segons E. Leach, el calendari es constitueix en representació social del temps:
El calendario es un instrumento social para la organización del tiempo; fragmenta, clasifica, ordena y computa la duración, organiza la experiencia y los acontecimientos, articula el tiempo y suministra a la vida cotidiana su armazón. El tiempo, per se, como el espacio, continuo e indiferenciado, por la existencia del sistema social comporta su dominio y organización mediante la creación de límites simbólicos, cuya función consiste a la vez en dividir y agrupar, fragmentar e interrelacionar. Las fiestas y ritos públicos son los marcadores más visibles de esta compartimentación, subrayan los intervalos de progresión y suministran la principal diferenciación temporal de todas las culturas al distinguir entre tiempo laboral y festivo, sagrado y profano, ordinario y ritual, de trabajo y de ocio, público y privado.1
El calendari és, per tant, «un instrument (o conjunt de regles) desenvolupat per les societats humanes per orientar-se en la durada temporal, organitzar les activitats i sincronitzar les relacions socials».2 Parlem, doncs, d’un constructe sociohistòric que es va adaptant a les diverses transformacions socials per mantenir la utilitat. Ara bé, dins el calendari en abstracte es pot distingir entre un calendari oficial i un calendari viscut. El calendari oficial permet reconstruir el ritme anual, com també la diferenciació entre temps laboral i temps festiu. Enfront del calendari oficial hi ha el calendari viscut: el primer, l’estableix el poder, mentre que el segon existeix com a celebració real del conjunt de la població. Entre ambdós calendaris se solen interposar la tradició i el costum, cosa que finalment es tradueix en l’ampliació efectiva dels dies festius. El calendari festiu oficial respondria d’alguna manera a la festa del poder, organitzada i planificada des de dalt amb la intenció de reproduir simbòlicament una dominació social; el calendari festiu viscut expressaria, tot i les constriccions de la festa dissenyada pel poder, el poder de la festa, que en no poques ocasions desborda els límits oficials i s’expressa en una cultura popular arrelada.
Per a entendre les transformacions del calendari sota el franquisme –com a règim que va fer de la conservació del poder un objectiu bàsic–, s’ha d’observar que el règim franquista va imprimir unes determinades pautes a la dinàmica de la festa, orientades cap a l’ús i la instrumentalització polítics. A partir del 18 de juliol de 1936 i, ja legalment, des de l’establiment del Nuevo Estado (entre l’ l de setembre de 1936 i el 30 de gener de 1938)3 va emergir un nou calendari oficial en correspondència amb una nova