LITMIR.BIZ

       Xavier Pla

      El cinc de setembre de 1936 Joan Estelrich va arribar a Buenos Aires, després d’un llarg periple per Alemanya, Àustria i Hongria. Durant les setmanes anteriors, havia assistit, com a director de la Fundació Bernat Metge, als «Entretiens» de Budapest sobre el rol de les humanitats en la formació de l’home modern, organitzats per la Societat de Nacions. A Budapest, Estelrich havia retrobat alguns vells amics com ara Salvador de Madariaga, Paul Valéry, Karel Čapek o Jean Piaget, i també va ser presentat a Johan Huizinga. Una nit, a l’òpera, va ocupar la mateixa llotja que Thomas Mann i la seva dona, amb qui va simpatitzar. Després de gairebé vint anys d’activitat cultural i de defensa dels drets de les minories nacionals pertot Europa, Estelrich recollia personalment els resultats d’una decidida política de favors, d’invitacions i d’influències, de cooperació intel·lectual, de direcció d’Expansió Catalana (sempre al servei de Francesc Cambó) i d’actuació a la Societat de Nacions, que l’havien fet conegut i reconegut entre els cercles més importants de la vida política i cultural de l’Europa d’entreguerres. Van ser unes setmanes d’èxit personal, plenes de conferències, de ballets i d’òperes, d’aperitius i de cabarets nocturns, d’àpats amb xampany i de suites a grans hotels, prop del Danubi.

      El cop d’estat del 18 de juliol el va sorprendre viatjant per Itàlia amb la seva amant més fidel, llegint Stendhal i Berenson. Per primera vegada, Joan Estelrich va veure com «totes les bases –personals i col·lectives– de la meva vida estan en greu perill». Aclaparat davant del temor d’una agressió o un empresonament probables de retorn a Barcelona, acovardit davant de la notícia de la pèrdua del seu arxiu personal a la Fundació, Estelrich es va traslladar per uns dies a Perpinyà per interessar-se per la sort de la seva família, que estiuejava aquells dies a Blanes. Lentament, Estelrich va anar prenent consciència de la situació que, com a «català de dreta», segons les seves paraules, l’esperava a Barcelona: «Segurament, amb la meva significació, els de la FAI m’haurien afusellat».

      Va ser llavors, des de Ginebra, amb el permís de Cambó i una carta de recomanació del comte Hermann Keyserling, que Estelrich va decidir assistir al congrés del Pen Club Internacional, que s’havia de celebrar a Buenos Aires aquella tardor, com a delegat català. Sol a bord del vaixell Augustus, Estelrich reflexionava sobre la necessitat d’un nou humanisme, pensava turmentadament en el futur de Catalunya, «única pàtria meva», reafirmava el seu antimarxisme visceral i acabava declarant: «Jo visc la guerra civil dins meu». A l’Argentina, mentre Catalunya es dessagnava, tot un món intel·lectual fet de luxes i atencions tornava a rodar. Estelrich hi va brillar, i va poder desplegar tota la seva egolatria sense miraments ni prevencions, despertant admiració i simpatia arreu, rebent tota mena d’afalacs i d’elogis, convidant i essent convidat.

      Cap altre escriptor català de la seva època devia arribar a tenir una agenda internacional de telèfons de la dimensió i de la qualitat de la seva. A mig congrés, un telegrama de Barcelona posava en dubte la representativitat d’Estelrich. Però tot va continuar…A Buenos Aires, Estelrich va retrobar Jules Romains («Fa disset anys que ens coneixem. […] Sempre m’ha estimat»), Georges Duhamel («En veure’m el primer dia al hall del City, no dissimulà la seva alegria. […] Em presentava a tothom perquè no ignoressin que jo era algú important»), Jacques Maritain («És una de les belles amistats adquirides aquí»), Emil Ludwig («No li tenia gaire simpatia d’ençà que el vaig conèixer fa tres o quatre anys a Barcelona»), Marinetti («No em recordà de París. No em recordà tampoc de Barcelona quan, al Rotary, fa cosa de nou o deu anys, vaig improvisar, en italià, una resposta a un discurs seu i uns comentaris al seu futurisme»), Ungaretti («En el moment de jo anar-me’n, Ungaretti i jo ens abraçàrem i besàrem tendrament, com a bons germans»)

Скачать книгу