Аннотация

Després de la desfeta del valencianisme republicà com a conseqüència de la Guerra Civil, a finals dels anys cinquanta del segle XX la premsa valencianista reprèn la tradició històrica. Entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica, van sorgir tot un seguit de revistes que empren el català com a element recuperador de la identitat valenciana. Publicacions com Gorg, Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Trellat, Generalitat, L'Espill, l?Horta o El Temps, entre altres, configuren un nou teixit identitari que aglutinarà persones forjades en la lluita antifranquista i les plataformes democràtiques de la Transició, influenciades pel nou valencianisme articulat al voltant del pensament de Joan Fuster. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua.

Аннотация

A priori el Concili Vaticà II i «Nosaltres, els valencians» de Joan Fuster no tenen res en comú, però a la revista Saó conflueixen aliances insospitades. Escrita íntegrament en català, Saó va ser fundada en 1976 per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per l'oberturisme del concili que va facilitar el camí a l'ús de les llengües vernacles en la litúrgia, als quals s'uniren intel·lectuals i periodistes nacionalistes «agnòstics i d'esquerres» imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari de la societat valenciana durant la Transició, amb el consegüent ascens del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients. Aquest llibre s'endinsa en els orígens de Saó i la seua lluita, en anys convulsos, per aconseguir una autèntica Església valenciana i la normalització cultural i lingüística del poble valencià.