Tot ha de canviar! - Группа авторов Ciclogènesi

Скачать книгу

i la majoria de gent que coneixem, que busquen respostes, i després hi ha d’altres que simplement volen aferrar-se a les solucions màgiques de Trump —com ara injectar-se desinfectant o introduir-se la llum solar «a dins del cos»— o de qui sigui que està fent aquestes promeses forassenyades i completament il·lògiques. I el que fa més por de tot és que hi ha milions de persones que s’ho creuen.

      Srećko: I com podem fer que l’humor en aquest moment de crisi sigui accessible i unificador, i que no tingui classe social?

      Larry: Jo penso que no en té; considero que l’humor és un acte que no entén de classes. L’humor transcendeix els sistemes polítics, les ideologies i les economies, i justament això és el que el fa tan universal. Hi ha comèdia arreu del món, des dels països més pobres fins als més rics. El problema és que el capitalisme necessita posseir, apropiar-se i mercantilitzar; i s’ha fet seva la comèdia i l’ha convertit en un producte que es pot vendre —i amb molt d’èxit— a tot el món. El capitalisme necessita la comèdia perquè és rendible, però la comèdia no necessita el capitalisme i sobreviurà molt de temps després que el capitalisme desaparegui.

      Srećko: Abans has esmentat que segons les enquestes Trump està guanyant popularitat. Sembla que com més estúpid és, més popular es fa. Què n’opines, de la col·laboració entre l’establishment del Comitè Nacional Demòcrata (DNC) i els mitjans de comunicació per atacar Bernie Sanders?

      Larry: Em repugna el comportament del DNC envers Bernie Sanders. L’han tornat a boicotejar d’una manera claríssima des del seu propi partit. Deixant de banda la pandèmia, per part del Partit Demòcrata, de l’establishment demòcrata i dels seus donants que l’impulsen de debò, hi havia una necessitat desesperada d’impedir que Bernie Sanders fos el candidat del partit. Això es feia molt palès quan miraves la cobertura que se’n feia als mitjans; no parlo només de la manca de contingut sobre Sanders, sinó també de la manera com la narrativa l’emmarcava com una mena d’agitador, en comptes del senador dels Estats Units que fa quaranta anys que és. D’altra banda, Trump surt a la televisió absolutament cada dia, i aquest és el motiu, en la meva opinió, pel qual està pujant en les enquestes; vulguis o no, hi és, dues hores cada dia, a cada canal.

      Srećko: L’esquerra no ha viscut gaires victòries, últimament. Però el que em sembla interessant és com de sobte la crisi de la Covid-19 fa que tot sembli possible. Quan m’he despertat aquest matí, Britney Spears estava parlant de la distribució de la riquesa i d’una vaga general! Ho has vist?

      Larry: Aquí tens la definició de la comèdia en temps de coronavirus: ara Britney Spears és socialista.

      Srećko: Hi ha un altre moment del qual m’agradaria fer esment que s’endinsa una mica més en l’economia política del capitalisme global. Quan el Partit Laborista de Jeremy Corbyn es va presentar a les eleccions del Regne Unit el desembre del 2019, defensava la nacionalització dels ferrocarrils. L’establishment afirmava que es tractava d’un socialisme radical perillós, etc., i llavors va arribar la Covid-19, i Boris Johnson va anunciar la nacionalització temporal dels ferrocarrils. No és el mateix, per descomptat, però demostra que és possible. De la mateixa manera, ara Trump anuncia una mena de renda bàsica universal mentre que, fa només unes quantes setmanes, Andrew Yang ho va suggerir i tothom se’n va riure. De sobte, el que sembla impossible es converteix en possible. Creus que hi ha esperança, amb tot això? Que pot ser que fem servir aquest moment?

      Larry: Soc força optimista per naturalesa i crec que la gent pot aprofitar aquesta mena de cignes negres i convertir-los en una cosa molt positiva per a les nostres societats. La meva por és que sempre que Trump i la resta continuïn fent córrer la xerrameca al voltant d’aquestes mesures, la gent serà complaent i acceptarà solucions ràpides en lloc d’exigir un canvi estructural. Persones com Boris Johnson i Trump volen que les coses tornin a la «normalitat» tan aviat com sigui possible. El que és important és que els canvis positius que s’han implantat es mantinguin i que enfoquem la vida d’una manera fonamentalment diferent. El que em fa por és que la gent no estigui disposada a fer la feina difícil, que acceptin la màgia en lloc de la realitat i, un cop això s’acabi, tinguem amnèsia social i les coses tornin a ser de seguida com eren abans, i que el proper cop hàgim de fer front a alguna cosa encara pitjor. Passa com a humor, això que et dic?

      Srećko: Molt esperançador, trobo! Creus que hi ha el perill que l’excés d’humor faci que ens prenguem les coses menys seriosament? Per exemple, les polítiques que tenen una repercussió en la nostra vida?

      Larry: Sí, diria que aquest perill hi és. De fet, he vist que això passa als Estats Units i a altres països. Hi ha dos tipus d’humor: el que et fa venir ganes d’oblidar i el que et fa venir ganes de recordar. En moltes societats, incloses les feixistes i les totalitàries, es fa servir l’humor per amansir les masses. Sempre hi és, aquest perill. Hi ha certs factors, com ara qui parla, quanta llibertat té la gent i quanta censura hi ha en la cultura, que dictaran el grau de prominència d’aquest tipus d’humor. Però en molts llocs del món, la veu de la dissidència humorística i còmica continua sent molt forta.

      Srećko: Si situéssim en Kramer en la crisi de la Covid-19, quina seria la seva filosofia? Com reaccionaria? T’ho pots imaginar?

      Larry: En Kramer hauria tingut molt clar que arribaria una crisi i faria anys que s’estaria fornint de provisions! I si finalment anessis al seu pis, veuries que el té ple de capses: estaria preparat, tindria el pis llest per convertir-lo en búnquer.

      Srećko: Sí, recordo un episodi de Seinfeld en què en Kramer és al carrer amb el cotxe ple de coses i arriba en Jerry i li pregunta: «Què és tot això?». I resulta que en Kramer ha estat comprant per pànic. I d’això ja fa trenta anys!

      Larry: Sí, és un survivalista de cap a peus.

      Srećko: Un altre personatge amb el qual tens una connexió, naturalment, és en Borat. Què faria en Borat en aquesta situació?

      Larry: Em penso que en Borat ni tan sols s’adonaria que hi ha un virus. Faria petons a la gent i tocaria coses i horroritzaria a tothom pel carrer perquè no s’ho creuria. No t’oblidis que les religions dominants al Kazakhstan creuen en una mena de déu falcó. Tenen creences molt relacionades amb la màgia. En Borat probablement culparia els jueus del virus i es pensaria que és un frau, ho tocaria tot i esveraria el personal. De fet, probablement destruiria la civilització ell sol.

      Srećko: En Borat seria el millor amic del coronavirus.

      Larry: La persona amb menys capacitat de distanciament social que ens puguem imaginar.

      Srećko: Espero que aquesta conversa sigui reconfortant per a alguna gent. Des de diumenge, quan el terratrèmol va assolar Zagreb, m’he sentit impotent. Ara mateix soc fora de Croàcia i no hi puc tornar perquè les fronteres estan tancades. La meva família sí que hi és i el meu pare, que té setanta-un anys, té problemes de salut, de manera que és considerat població de risc. Sincerament, aquestes converses en què connectem, compartim idees i ens organitzem em donen un motiu per llevar-me al matí. Quan no les tenia, em feia l’efecte que tot s’havia aturat, fins i tot la meva vida psicològica tenia una espècie de trastorn per estrès posttraumàtic. Considero que aquests tipus d’espais són necessaris.

      Larry: Entenc el que dius. Ens sentim desesperats i confosos i busquem alguna cosa que ens torni a la realitat. El millor que podem fer és aterrar la realitat en el moment present, sobre el qual sí que tenim una mica de control, perquè la resta de coses estan fora del nostre abast, però el nostre moment actual sí que el podrem controlar tant bé com sapiguem. Em sap greu veure’t tan desanimat perquè, quan penso en tu, penso en el teu llibre, Poetry from the Future, i això és el que ets: una persona que creu en la poesia per al futur. Em recorda Stanley Kubrick, a qui abans has esmentat. Quan va fer The Shining, va dir que era una pel·lícula optimista i la gent li va dir: «Com podeu dir que The Shining és una pel·lícula optimista?». Ell va contestar que era perquè hi havia fantasmes i, per tant, alguna cosa després de la vida, i que això era un escenari optimista. De la mateixa manera, et veig a tu com una persona d’un optimisme fosc. No et rendeixis! Compto amb tu!

Скачать книгу