ТОП просматриваемых книг сайта:
Tot ha de canviar!. Группа авторов
Читать онлайн.Название Tot ha de canviar!
Год выпуска 0
isbn 9788417925604
Автор произведения Группа авторов
Жанр Социология
Серия Ciclogènesi
Издательство Bookwire
Srećko: No paro de pensar que en Julian pateix de manera continuada l’aïllament que ara experimentem nosaltres, però d’una manera molt pitjor. Quan era a l’ambaixada de l’Equador no podia ni anar a fer una volta. El primer cop que vaig conèixer la tecnologia que ara fem servir, Zoom, va ser gràcies a ell. Feia servir Zoom des de la situació d’aïllament per actuar i influir en el món exterior. Potser ens podries explicar què és el que va donar forma a la seva comprensió de la tecnologia i la geopolítica, des que era a Austràlia fins que es va mudar a Europa, i com va acabar fundant WikiLeaks.
John: Sincerament, no ho sé. Un dia em va trucar i em va dir que volia començar WikiLeaks, fent servir Tor per protegir l’anonimat de la gent si volien fer filtracions. Sempre parlàvem de la situació i de l’estat del món, però no teníem accés al tipus d’informació que hi havia als telegrames. Aquella informació va donar a tothom una visió del món geopolític i de la manera com se subornava, s’intimidava i se seduïa els que en formaven part per servir els interessos dels Estats Units. Però en la seva època de hacker, en Julian va descobrir alguns procediments per determinar objectius militars que feien servir els generals de l’exèrcit dels Estats Units, com ara la frase «El poble iraquià ha de sentir la pressió de la guerra». En el cas de Bagdad, això significava l’explosió d’un refugi en què 365 dones i nens van perdre la vida. En Julian tenia un sentit molt profund de la justícia al món, i la seva determinació va fer possible la justícia per a molta gent. En són un exemple els habitants de les illes Maurici que, amb l’ajuda dels telegrames, van guanyar un cas contra el Regne Unit al tribunal de justícia internacional per la despossessió dels seus habitatges.16 Un altre exemple és l’abocament de residus tòxics a la costa africana per part de Trafigura, que va arruïnar la vida dels habitants de la zona.17 En Julian i WikiLeaks van fer sortir a la llum aquestes informacions i van fer possible la persecució dels responsables d’aquests delictes. La cruel ironia de tot plegat és, per descomptat, que amb en Julian no se n’hagi fet, de justícia.
Srećko: Vaig trobar un document del 2009 a WikiLeaks que explica que els Estats Units van voler importar els genomes de virus com l’Ebola i el Marburg.18 Tal com va comentar fa poc Slavoj Žižek, el que necessitem ara mateix és un Julian Assange xinès que pugui filtrar informació del que està passant realment amb la Covid-19, qui està explotant la situació actual i amb quin objectiu. Què en penses, del paper de la propaganda pel que fa a la pandèmia de la Covid-19?
John: Sembla que la Covid-19 ens ha dut a comunicar-nos i a llegir d’una manera voraç per internet per distingir el que és creïble del que és bàsicament propaganda. Cada dia llegeixo diversos informes a internet per intentar trobar una lògica sobre què és millor que fem, si és bo que ens trobem amb gent, que ens rentem les mans o que ens procurem una reserva de cloroquina. Em fa l’efecte que començarem a deixar encara més de banda els mitjans de comunicació tradicionals.
Srećko: Un cop, a l’ambaixada de l’Equador, quan encara era possible visitar en Julian, em va explicar que, quan vivia a la gran Austràlia, se sentia aïllat intel·lectualment i la manera que va trobar per sortir-ne va ser el hackeig per internet. Això va ser als vuitanta: en Julian va entendre molt d’hora internet com a eina de possible emancipació. A les seves memòries, publicades no fa gaire, Edward Snowden parla d’una manera similar sobre el fet que en els primers anys d’internet tot semblava possible. Creus que ara en podríem redescobrir les potencialitats?
John: Internet és una meravella increïble d’enginyeria i ha facilitat els mitjans a partir dels quals gent de tot el món pot intercanviar idees. Ara bé, l’administració de les empreses de xarxes socials ha estat deficient. A Austràlia hi ha proteccions de privacitat, però no les apliquen, i Google hi recull quantitats descomunals de dades. L’administració d’internet és una deficiència del nostre govern que es pot rectificar d’una manera molt simple: només hem d’insistir en el fet que les dades són nostres. A Israel i a Singapur es fan servir els mòbils per rastrejar la ubicació de les persones i les infeccions de coronavirus. Aquestes regulacions administratives permeten a l’estat obtenir uns coneixements excepcionals del que fem i deixem de fer. Cada pas que fem i cada relació que tenim queda registrada en el temps i l’espai, i l’estat pot fer servir aquesta informació de la manera que vulgui. Cada cop és més habitual, fins i tot per a les empreses de relacions públiques, recollir dades per tal de conèixer els hàbits de les persones i estimular-les cap a una certa direcció. Aquests són els problemes que haurem d’afrontar en el futur. La meva feina actual, en realitat, és molt limitada: fer tot el possible perquè en Julian vingui a casa. Per poder fer la meva feina, he acumulat un coneixement que afirma que els Estats Units tenen tres vies d’acció. La primera és l’opressió i la intimidació dels editors, de les publicacions i dels periodistes. La segona és el segrest judicial de persones que tenen capacitats tècniques que els Estats Units desitgen; per exemple, Meng Wanzhou, de Huawei, Ola Bini, de l’Equador, i Michael Lynch, del Regne Unit. La tercera via, per dir-ho d’una manera clara, és l’execució extrajudicial de persones. L’últim gran exemple d’aquesta via és el general Soleimani, però no és un cas aïllat. Durant els vuit anys del mandat d’Obama, es van assassinar extrajudicialment quatre-centes persones de la llista de la mort dels Estats Units.19 La meva feina és assenyalar als europeus que els convé unir-se contra la intimidació de les editorials i els periodistes, insistir contra el saqueig del seu coneixement tècnic i garantir que s’aturin les execucions extrajudicials. Els aspectes tècnics dels moviments d’internet a l’hora de donar forma a la societat queden fora de la meva competència, però vull dir que defenso l’anàlisi de Heidegger sobre la repercussió de la tècnica en la societat, segons la qual es generen manifestacions socials patològiques i converses mediades i distanciades en detriment de l’escalf i el sentiment de les persones que es troben cara a cara. La meva obligació és recordar a les persones que en Julian està engarjolat a la força i que això és una injustícia; que el seu propi interès és que en Julian estigui en llibertat i que cap altre periodista hagi de patir el mateix que ell.
Srećko: A l’última entrevista de Heidegger, publicada a l’Spiegel quan ja era mort, li van preguntar si l’individu encara podia influir en la tecnologia, entesa com una xarxa de necessitats inevitables, i ell va respondre: «Només un déu encara ens pot salvar».20 Avui dia, hi ha molts seguidors d’en Julian que volen saber com poden ajudar des d’un punt de vista pràctic.
John: Cal parlar els uns amb els altres, ja sigui en persona o a través de fòrums, i llegir molt per ser capaços d’analitzar i entendre la situació actual. Les donacions són molt importants. Hi ha més d’un centenar d’advocats i cent mil persones arreu del món que hi treballen, en quatre jurisdiccions diferents. Si us plau, feu donacions; són un gran ajut. Doneu suport a la campanya DEA (Don’t Extradite Assange), a Anglaterra, i a l’Assange Campaign a Austràlia, que, entre altres coses, escriu cartes als parlamentaris. Fins ara, s’han enviat deu mil correus electrònics individuals a la ministra d’Afers Estrangers australiana, Marise Payne. Sembla una cosa senzilla, però no ho és; de mica en mica s’omple la pica.
Srećko: Per què creus que en el passat la premsa ha fallat tant a l’hora de defensar Julian Assange i la seva llibertat?
John: Els governs del Regne Unit, Suècia, els Estats Units i, fins a un cert punt, Austràlia van dur a terme una campanya. Els diaris generalment tenen dues funcions. Una és obtenir la unitat del públic per donar validesa a les posicions polítiques. Aquest és un aspecte molt important de l’administració dels governs. Si la gent no aprova la política, es redueix la capacitat d’organització de l’estat. Els diaris obeeixen, en certa manera, el que volen els governs; i el que volien era l’eliminació de Julian Assange. I ho van aconseguir per mitjà de calúmnies i mentides, fins al punt que The Guardian, del Regne Unit, va publicar invencions en primera plana.21 De totes maneres, periodistes de tot el món ara s’adonen que poden ser segrestats de manera no legal, i en aquest sentit en Julian és una icona. Si protegeixen en Julian, es protegeixen a si mateixos; si no poden fer-ho, es converteixen