LITMIR.BIZ

Скачать книгу

Carrasco explicava:

      Els fundadors de Puvasa (Publicaciones Valencianas SA) vàrem ser l’Ernest Sena i jo. Ell venia de militar a la UDPV i jo d’USPV (Unitat Socialista del País Valencià). La revista intentàrem situar-la en les coordenades del valencianisme polític de centre-esquerra. Mai va ser una publicació d’obediència partidista de cap opció política. No es pot alinear Valencia Semanal amb els pressupostos de la UDPV. Els diners tampoc [PC].

      Entre la publicitat comercial que apareixia al setmanari es poden trobar empreses com agències de viatge, tendes de roba, autoescoles, bancs, centres d’espectacles, restaurants o llibreries, entre d’altres, és a dir, una representació àmplia i variada d’empreses com a fruit dels treballs de captació realitzats per les agències del sector al qual s’havia delegat la competència de la cerca de publicitat. Els responsables de VS han declarat de forma continuada que no era, ni de lluny, suficient per a fer front a les despeses i que la publicitat institucional –una de les fonts d’ingressos més importants en els mitjans de comunicació dels sistemes democràtiques consolidats– pràcticament no existí durant tota la vida independent de la publicació. Sí que és cert que durant els processos electorals augmentava la publicitat política de les diferents opcions ideològiques i tenien un important espai a VS cartells publicitaris de partits com el Partit Socialista del País Valencià, el Partit Comunista del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià o el Partit Comunista d’Espanya.

      Ernest Sena explica que Soler fou, en l’origen, en la constitució de la societat,

      un dels accionistes de major aportació de capital, si no el primer o tant com el primer. No va intervenir per a res ni en la definició del «producte» ni en la gestió de la societat i de la revista. Molt majoritàriament, es tractava de petites aportacions. Com a destacades, a més de Soler, n’hi havia la meua, i diria que també Carrasco, els Senent... La publicitat, ja es veu a les pàgines de la revista, era ben poca i amb això no es podia mantenir, tot i un nivell de vendes acceptable, en aquell moment i en aquella ciutat. Les aportacions personals van ser fetes per alguns socis inicials i també per algun patrici local (cas d’Álvaro Noguera, per exemple, ACS i poca cosa més). Quan això ja no va donar per a més, cercles propers a la presidència de la Generalitat (tant de València com de Madrid) van facilitar el darrer suport. Però remarque: xifra de capital petita, distribuïda majoritàriament entre petites aportacions [ES].

      Per la seua banda, Paco Carrasco diu que

      el finançament inicial anà a càrrec de les aportacions voluntàries que realitzaren part dels familiars, amics i coneguts dels promotors de la publicació. Aquesta labor inicial estigué promoguda per Ernest Sena i jo. El capital procedia d’un grup d’amics i gent nacionalista que veníem «rebotats» de diferents opcions polítiques, fonamentalment del PSPV, PCPV i UDPV. Aquest grup de gent invertírem els nostres estalvis en la publicació. El màxim inversor era Pedro Soler, com a president de la revista. Era empresari del sector naval i familiar meu. El movia la seua relació familiar, que tenia molts diners i, influenciat per nosaltres, volia una nova relació de forces polítiques i econòmiques. El seu paper en la publicació passava per presidir el Consell i trobar-se amb gent jove amb idees de canvi. Era, el que es diu, un bon ciutadà i un bon home. També invertírem els nostres diners, sobretot, Ernest Sena i jo [PC].

      Sobre les suspicàcies repetides des de la creació de què VS era finançada per UDPV a tall de revista de partit, Ernest Sena, independent d’aquesta formació des d’uns mesos abans, fruit de la desfeta electoral de 1977, afirma:

      La UDPV no està mai darrere de Valencia Semanal. Jo vaig tindre especial interés en què a l’hora de constituir la Societat Anònima i buscar gent perquè foren accionistes de l’entitat, no participaren membres de la UDPV. I no van participar. Ho vaig tindre clar com també que, des del punt de vista periodístic, fóra una opció plural. En temes de País es coincideix amb el que pensava la UDPV però no en altres molts temes. Amb el temps, quan es reconeix la feblesa econòmica del projecte, gent d’UDPV participa en el projecte però de forma voluntària. No hi ha cap vinculació més enllà del que és estrictament la meua persona [ES].

      Hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el corrent catalanista que hauria marcat de prejudicis la publicació abans d’arribar als quioscs. Reproduïm un fragment d’un editorial de la revista:

      Se’ns han atribuït, d’altra banda, els patrocinis econòmics i ideològics més dispars. De vegades, els mateixos que ens col·locaven sota l’advocació de tal o qual grup o partit ens canviaven la sigla al cap d’unes poques setmanes en funció de tal o qual article, de tal o qual informació. I més encara. Perquè mentre determinats sectors del comunisme valencià, posem per cas, ens acusaven d’estar venuts al centre, el centre ens tirava en cara un pro-socialisme inexistent. Sense oblidar, evidentment, les invocacions a l’«oro catalán» que d’altres practiquen en sentir parlar d’aquesta revista. O siga que n’hi ha hagut per a tots els gustos. Nosaltres, però, anàrem fent camí, més o menys encertadament, i amb una manca de precedents vàlids per al moment actual que ha dificultat també la nostra tasca.⁴

      En la signatura de l’escriptura de constitució de la societat anònima Publicaciones Valencianas SA (Puvasa) realitzada en la notaria de Daniel Beunza Saez, de Valencia, el 16 de novembre de 1977, participen Amparo Escrivá Costa, Luis Aparisi Quereda, Ricardo Martí Valls, José Luis Guardiola Gilabert, María del Carmen Sales Chisbert, Miguel Maldonado Chiarri, Juan Antonio Palacios Motilla, José Greus Rodrigo, Joaquín Ríos Daudi, Francisco Carrasco Escoda, Ernest Sena Calabuig, Rosa María Serrano Llácer, Vicente Luis Corell Dolz, Bernardo Cebolla Rosell, Juan Gabriel Cort Climent-Vila, Ángel Carrasco López, Pedro Soler Vicent, Vicente Montalvá Conesa, Eduardo Arnedo Pena, José María Carrasco Escoda, Juan Antonio Ferrer Pérez, Rafael Soler Verdú, Pascual Serrano Llácer, Enrique Cerdá Capuz, José Luis Bonilla Musoles, José María Álvarez Folch, Juan Manuel Vicens Benedicto, Juan Manuel Romero Mateu, Luis Molina Vivas, José Miguel Castaño Lloris, Pilar Senent Moreno, Eugeni Senent Moreno, Anna Senent Moreno, Francisca Moreno Blanco (en representació de la seua filla Amparo Senent Moreno).

      Redacció de Valencia Semanal, d’esquerra a dreta: Rosa Solbes, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Milagros Julve, Rafa Ventura-Melià, Emilia Bolinches, Paqui Llorens, Quica Sena i Toni Paricio.

      Quant al repartiment inicial de les accions, s’observen diferències entre la documentació oficial de la societat i l’escriptura de constitució d’aquesta davant del notari, ja que, per exemple, Amparo Escrivá Costa, segons la segona, concentrava 25 accions per raó de 250.000 pessetes, mentre que la documentació de Puvasa en recull solament 13. En el cas de Francisco Carrasco, segons el notari en tenia 20 i a la documentació en consten 23, mentre que Ernest Sena apareix amb 30 a la constitució de la societat i amb 35 als papers interns de Puvasa. Són alguns exemples. La situació d’incertesa i desconfiança sobre la capacitat financera dels mitjans de comunicació féu que en les setmanes prèvies al llançament de la revista valencianista (exactament el 19 de novembre de 1977), Paco Carrasco, Ernest Sena, José Greus i Pedro Soler signaren un aval de 5.000.000 de pessetes destinat a Juan Gabriel Cort Climent-Vila per a assegurar que sufragarien a títol personal les possibles despeses acumulades per l’empresa Puvasa en l’edició de VS, donat que Cort Climent-Vila era el responsable de la impremta Foco-Berthe SL encarregada de la creació del setmanari. Amb tot, la presidència de Puvasa requeia en Pedro Soler, amb José Greus com a secretari, Ernest Sena com a conseller-delegat i Ángel Carrasco, José Miguel Castaño, Eugeni Senent i Ricardo Martí com a vocals, amb una duració dels seus càrrecs (segons la previsió inicial) de cinc anys.

      Des del primer moment apareixen desviacions respecte al projecte econòmic inicial, que tenien previst vendre 15.000 exemplars setmanalment. Dels 11.500 exemplars de la tirada de març de 1978 (sols quatre mesos després de començar la iniciativa periodística), es produïa una devolució del 20%. Pel que fa a la publicitat, es projectava

Скачать книгу