LITMIR.BIZ

Скачать книгу

de la Pàtria és tan rellevant per a Adlert que li dedica un capítol sencer dins del llibre En defensa de la llengua valenciana. Cal fer notar que l’autor preferix les denominacions anteriors en compte de les de Nació, Nacionalitat o Estat⁴⁵ i que, en tot cas, rebutja País Valencià per considerar-la despersonalitzadora i políticament malintencionada. Per a Adlert, la denominació País Valencià relega a l’oblit les institucions antigues i el passat com a regne independent, a més d’afeblir la percepció de la capitalitat del cap i casal, dos punts que l’autor considera fonamental reivindicar per a aconseguir la recuperació de la consciència nacional valenciana. Per altra banda, Adlert estima que si el catalanisme aposta decididament per País Valencià és perquè així «rebaixa» l’estatus de València entre els altres pretesos Països Catalans i aconseguix invertir l’orde jeràrquic tradicional atés que, protocol·làriament, un regne te preeminència front a un principat o a un comtat, com queda palés en l’enumeració tradicional dels títols dels reis de les Espanyes en la qual el regne de València (i els d’Aragó, Nàpols, Sicília, Mallorques, etc…) apareix primer que el comtat de Barcelona, sense que es faça cap menció al principat de Catalunya.

      A més de la qüestió onomàstica, l’autor reclama uns altres símbols referencials per als valencians. D’acord amb la fórmula històrica ciutat e regne considera que la senyera coronada és pròpia de tot el territori valencià, no sols del cap i casal. També li dóna rellevància simbòlica al Monestir del Puig o, si encara existira, al Palau Reial de València.

       Llengua

No és este el lloc per a analitzar els aspectes més purament lingüístics i filològics –molt rellevants– de l’obra adlertiana, sinó per a explicar la gran importància que la llengua té per a l’autor com a tret característic però no definitori de la valencianitat. Adlert seguix una tradició valenciana, que, a pesar d’identificar-se majoritàriament amb la llengua pròpia privativa dels valencians, ha sabut conjugar tres llengües principals en una sola cultura: «En la cultura del poble valencià es dona, en l’aspecte llingüistic, una tricotomia dels idiomes valencià, llati i castellà. […] la llengua castellana en la que han escrit [Guillem de Castro, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez] si no es “la” llengua valenciana, si que es “una” llengua valenciana tambe, perque es la llengua dels valencians de quasi el quaranta per cent del territori valencià.»⁴⁶

Així, en un article publicat en 1963 critica, sense nomenar-les, les naixents tesis fusterianes que a partir de consideracions lingüístiques pretenen l’exclusió de les àrees valencianes castellanòfones, defenent la valencianitat dels «xurros».⁴⁷ Adlert no dubta, per tant, de la legitimitat de l’ús del castellà entre valencians encara que haja sigut sempre defensor de l’oficialització i normalització social del valencià.⁴⁸

      Per altra banda, no deixa de ser contradictori que accepte que dos llengües siguen compatibles amb una sola identitat nacional –és a dir, rebutge l’equivalència essencialista entre llengua i nació– mentres que, com analitzarem més avant, sent la necessitat de proclamar una llengua valenciana diferent de la catalana per a preservar la identitat dels valencians.

       L’acció i l’actitud valencianistes

      Actitud política del patriota

      Encara que és possible rastrejar l’actitud del nostre autor per tota la seua obra, sens dubte és en el llibre De la meua Catacumba (1984), recull de pensaments breus que anava arreplegant de tant en tant, la font més rica per a acostar-nos a la manera d’actuar que proposa, els vicis del valencianisme que critica i les possibles solucions a estratègies provadament incorrectes. Sense ser exhaustius, seguixen algunes d’estes consideracions.

Per a Adlert el valencianisme –patriotisme– és acció. No concep una altra possibilitat. Rebutja que siga vàlid quedar-se en casa repetint-se que s’és valencianiste sense fer res més que exaltar-se i plorar quan toca anar a un acte més o menys festiu o emotiu. Afirma que no es pot guanyar res estant a la defensiva, però sap que tal compromís actiu no és confortable, sinó que exigix sacrifici. Per això és conscient de les flaqueses dels valencianistes, critica la perea i el deixament i alaba la constància, que per a ell és una heroïcitat. No perd de vista tampoc l’existència d’elements que, darrere d’una cara amable, en realitat només volen impedir la consecució dels objectius valencianistes. L’acció adlertiana es basa en el diàleg i el respecte als altres des de la fermesa en les pròpies conviccions. L’autor rebutja la violència per ser contrària al seu sincer sentit de la justícia⁴⁹ i de l’ètica cristiana,⁵⁰ encara que sense renunciar al dret a la llegítima defensa.⁵¹ És per això que critica a qui es comporta agressivament en el camp de la política i, a més, considera ineludible evitar els excessos dels correligionaris massa exaltats i corregir-los quan calga.⁵²

      Cientifisme i intel·lectualitat

En els últims anys de sa vida Adlert es veu decebut per la utilització de l’autoritat moral que la ciència i els científics –els universitaris–tenen en la societat per a justificar posicions ideològiques que, per ser-ho, són científicament discutibles: «Es una perversio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.»⁵³ Per a l’autor, durant la «Batalla de València» es donen casos d’intel·lectuals que, bé per deficiències metodològiques, bé per raons doctrinàries, amaguen o deformen fets i dades històrics. En un article publicat en la revista Murta, Adlert s’erigix com a autoritat de referència.⁵⁴ Ací es nota la ingenuïtat epistemològica adlertiana, que creu en una veritat única i completa i que la ciència ha de descriure fidedignament, quan la sociologia i la filosofia de la ciència han assumit de fa temps l’enorme importància que els factors extracientífics –socials, culturals, econòmics, polítics, religiosos, i un llarg etc.– tenen en la producció científica, per no parlar de l’evidència que la pàtria no és un fet natural, sinó un constructe social i, en conseqüència, subjecte al canvi. En tot cas, Adlert no desconfia de la ciència o de la intellectualitat en general, sinó que rebutja les pràctiques vicioses que les aparten de l’objectivitat. Ben al contrari, l’autor insistix repetidament en la necessitat de difondre la memòria històrica i en la lluita contra la incultura en el si del valencianisme.

      Les relacions entre València i Catalunya

      i el gir a l’antipancatalanisme

Com hem dit adés, en els anys quaranta i primers cinquanta del segle XX el cercle d’Adlert inclou jóvens valencianistes que posteriorment seran grans referents del valencianisme catalanòfil quan no obertament pancatalanista (el mateix Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Francesc de P. Burguera, Enric Valor, etc.). Per a Adlert, llengua i política van unides i, junt al seu amic Xavier Casp, manté uns vincles estrets amb els intel·lectuals compromesos de Catalunya i les Illes Balears. De fet, des de l’Editorial Torre usa i propugna una llengua de compromís que evita les formes patrimonials del valencià, català i balear donant preferència a aquelles formes lingüístiques comunes encara que puguen semblar arcaïtzants o alienes en algun dels territoris. És tracta d’una admirable aposta federal per a refer l’antiga koiné literària amb un model lingüístic que siga de tots sense ser de ningú, que resulta inviable per la negativa dels escriptors catalans a fer les concessions que

Скачать книгу