Llengua i Estat - Vicenta Tasa Fuster

Скачать книгу

      En aquest sentit, i d’acord amb la reflexió de Pool, caldria preguntar-se si no és rellevant que mentre l’article 8.2 de la Constitució federal suïssa de 1999, que tracta sobre la igualtat davant de la llei, fa referència expressa a la llengua i afirma que «ningú pot ser discriminat per raó d’origen, raça, sexe, edat, idioma, posició social, forma de vida, creences religioses, ideològiques o polítiques o per incapacitats físiques, mentals o psíquiques» (la cursiva és nostra), l’article 14 de la Constitució espanyola estableix que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», sense que s’hi faça referència a l’idioma, i ja hem vist que tradicionalment la regulació legal no ha entés la discriminació lingüística de la mateixa manera que altres discriminacions.

      El lingüista William Labov (1972) utilitzà per primera vegada el terme inseguretat lingüística en un estudi sobre els canvis i la varietat de la llengua anglesa a la ciutat de Nova York en funció de l’estratificació social, i va concloure que les persones que tenien una parla pròpia més allunyada del model de llengua estàndard mostraven més inseguretat en el seu criteri lingüístic a l’hora d’expressar-se. La qüestió no era que no pogueren usar la seua varietat lingüística, el problema estava en el fet que creien que hi havia un model de llengua superior i útil per a determinades funcions socials, que no coneixien suficientment, i això els generava dubtes i inseguretats en determinats contextos comunicatius.

      Posteriorment, el concepte ha estat utilitzat en els estudis de lingüística per a analitzar els fenòmens d’inseguretat per raons personals, de dialecte social o geogràfic, de varietat lligada a l’edat o d’interferència d’altres, i s’han destacat els elements que generen inseguretat en els parlants d’una llengua a l’hora de parlar amb normalitat la llengua pròpia i en quines situacions hi ha fenòmens d’inseguretat.

      El fenomen de la inseguretat lingüística adquireix una connotació diferent, directament vinculada amb la idea de l’existència d’una jerarquia lingüística, quan es dona entre dialectes geogràfics d’una mateixa llengua, però amb un prestigi social diferent (Hofseth, 2012); quan hi ha dues llengües en contacte amb un prestigi o una situació de domini social o de poder lingüístic diferent (Grillo, 1989); o quan ocorren ambdues coses, com és el cas de la llengua parlada, o més ben dit, de les llengües parlades, pels latinos als Estats Units, ja que manifesten inseguretat lingüística a l’hora de parlar espanyol, per tal com entenen que la seua parla dialectal està allunyada de l’estàndard castellà proposat per la RAE, i també quan parlen anglés perquè consideren que el seu anglés està influït pel castellà (Zentella, 2007).

      Val a dir que l’existència d’inseguretat lingüística en parlants d’una llengua no significa que la parlen amb menys «correcció normativa» ni que tinguen menys «riquesa comunicativa» o inferior «nivell de competència lingüística», sinó simplement que expressen més vacil·lacions i tenen l’autopercepció que la seua parla és diferent i d’inferior valor a les variants d’un idioma que consideren millors, més normatives i més prestigioses.

      Partint del concepte d’inseguretat lingüística de Labov, la lingüística social ha desenvolupat diversos índexs d’inseguretat lingüística que són sistemes de mesura per a determinar el grau d’inseguretat lingüística dels grups socials i dels individus en funció de les seues vacil·lacions i inseguretats a l’hora d’expressar-se i usar una variant social o geogràfica de la pròpia llengua, per a usar una llengua en un context de llengües en contacte, o per a utilitzar, en general, una altra llengua.

      Lògicament, l’altra cara del concepte «inseguretat lingüística» és el de «seguretat lingüística», que descrivia els casos en què els parlants es senten segurs de la variant lingüística que utilitzen, creuen tenir una consciència normativa clara i no dubten que parlen adequadament en tot context social i situació comunicativa.

      Amb tot, el concepte de «seguretat lingüística» adquirirà un nou significat quan, fora dels camps d’estudi de la lingüística, i enmig del debat que va mantenir el culturalisme liberal i el comunitarisme a finals del segle passat, Denise Réaume l’incorpore a les seues anàlisis i el redefinisca des de l’àmbit del Dret pel que fa a l’estudi dels drets lingüístics, i tenint com a marc de referència i anàlisi preferent la realitat plurilingüe de Canadà.

      En l’anàlisi detallada del debat del culturalisme liberal que duu a terme Branchadell (2003 i 2005), Will Kymlicka ocupa una posició cabdal. En primer lloc, per les importants aportacions que ha realitzat Kymlicka, en un debat públic, al llarg de la seua trajectòria intel·lectual en l’estudi dels drets lingüístics, la revisió del concepte de ciutadania, la diversitat cultural i lingüística, el multiculturalisme i, en general, la filosofia política contemporània. En segon lloc, l’autor canadenc ha demostrat en les seues obres que té una gran capacitat per a sintetitzar i valorar discursivament les aportacions que havien fet els teòrics partidaris d’un «nacionalisme liberal» que defensaven la legitimitat i l’obligació dels estats a l’hora de protegir i promoure la diversitat cultural i lingüística pròpia dels estats nació, i els autors del «multiculturalisme liberal» que consideraven legítima igualment la necessitat del reconeixement i la integració respectuosa dels grups d’immigrants i refugiats, també en la dimensió lingüística.

      Branchadell, d’altra banda, subratlla que Kymlicka (2001a) distingeix tres moments en el debat sobre els drets lingüístics i culturals de les minories. En un primer moment, els teòrics liberals discutiran amb els comunitaristes, i les oscil·lacions de les posicions dependran del grau d’individualisme liberal i d’acceptació o negació de l’existència de drets col·lectius per als grups socials, i més concretament a comunitats polítiques minoritàries dins de la comunitat política estatal. En una segona fase, el debat és entre liberals i se centra en el valor i el significat del liberalisme tractant de donar resposta a la pregunta «quin és l’abast dels drets lingüístics en la teoria liberal?» (la cursiva és de Kymlicka, 2001a: 21). Un debat en què s’obri pas la idea que els interessos relacionats amb la cultura i la identitat són indestriables dels principis liberals de llibertat i igualtat, i, per tant, dins d’una concepció liberal de ciutadania i dels drets, estaria justificada la garantia especial dels drets col·lectius de les minories.

      Dins d’aquest debat, Kymlicka (1995) havia defensat contundentment que els drets col·lectius de les minories culturals són absolutament coherents amb els principis liberaldemocràtics, i encara més, que la negació, total o parcial d’aquests drets, podria donar lloc a un qüestionament del valor de la llibertat individual, la justícia social i la unitat nacional en aquests estats. Així mateix, Kymlicka (2001a) critica, per falsa, la idea tradicional que els estats liberaldemocràtics són neutrals en matèria lingüística i cultural, i afirma que els estats nació liberaldemocràtics contemporanis han de ser considerats més com a actors constructors de nacions (nation-building); i conclou que per als teòrics liberals no poden ser justificables de cap manera les injustícies que generen les majories en la construcció de la nació i que els drets de les minories han de ser radicalment protegits d’aquestes injustícies.

      El tercer i darrer moment del debat, segons Kymlicka, va comportar deixar de veure els drets de les minories lingüístiques i culturals com una anomalia, una desviació o una perversió de la construcció nacional majoritària. I això té com a conseqüència qüestionar l’essència dels projectes estatals de construcció nacional i preguntar-se sobre les formes de construcció nacional (nation-building) justificables i els seus límits, ja que els drets de les minories no han de ser qüestionats ni menystinguts en cap moment.

      L’argument principal per a defensar el reconeixement del dret de les minories és que els individus tenen interessos lingüístics i culturals, i que aquests interessos són una part essencial del seu benestar i projecte de vida. Però, a més de la dimensió individual dels interessos lingüístics, el multiculturalisme liberal tindrà en compte que les llengües són

Скачать книгу