LITMIR.BIZ

      La Casa Museu Verdaguer: un espai per a la mediació de la literatura. Raons pel Projecte «Canigó 125 veus»

      Carme Torrents Buxó

       Fundació Jacint Verdaguer

      L’univers és infinit, Per tot acaba i comença

      Jacint Verdaguer «Plus Ultra», Al Cel

      1. EL PATRIMONI LITERARI, UN MATERIAL SENSIBLE

      El Patrimoni Literari, com tots els llegats històrics, ja siguin elements mobles o immobles, és el resultat d’una construcció cultural que n’han fet els propis usuaris de tal manera que una comunitat determinada preserva de l’oblit allò que expressa els valors d’una societat, allò que és més fràgil i és més fàcil de perdre, o allò que respon a uns determinats interessos del poder establert.

      El Patrimoni Literari és un concepte tan ampli que mereix una atenció especial a l’hora de definer-lo ja que inclou tot l’univers de l’escriptor. És a dir, allò que parla de l’autor en la seva vessant més humana i que ens ajuda a entendre el personatge i allò que pertany a l’àmbit creatiu i ens apropa a l’autor i a la comprensió de la seva obra. Aquest conjunt d’elements reals i simbòlics constitueixen el Patrimoni Literari. El llegat literari d’un autor abasta des d’un lligalls de manuscrits o mecanoscrits a la seva biblioteca; però també les cases on va viure, els llocs on va estudiar i el paisatge vinculat a la seva vida i tots aquells indrets reals o ficticis que es van convertir en escenari de la seva obra.

      Els biògrafs tenen un paper destacat en la patrimonialització dels espais vitals dels artistes, perquè amb la voluntat de conèixer l’autor en ressegueixen la vida, els llocs íntims i els elements que configuren el món de l’escriptura i de l’edició. En difonen la figura, l’obra i el posen de relleu atorgant-li un nou valor. De les traces dels seus estudis en poden sorgir els espais de la memòria i les rutes literàries. Llocs que es converteixen en símbol de la cultura d’un país i entren a formar part de l’imaginari col·lectiu dels pobles. La recepció de l’obra comporta la simbolització de determinats espais per part dels lectors i amb el pas dels anys entren a formar part de la memòria col·lectiva. Hi ha llocs de la geografia catalana que han esdevingut símbol per a la nostra cultura de tal manera que la seva evocació és indestriable de la literatura. Per citar només alguns exemples: Canigó ens parla de Verdaguer, la Fageda d’en Jordà ens remet a Maragall, el Montseny de la mà de Bofill i Mates esdevé la Muntanya d’Ametistes i l’Empordà porta inscrita la mirada de Pla. El pòsit literari sobre determinats indrets és un valor afegit sobre el paisatge. (Torrents Buxó, 2007)

      Una casa museu d’un escriptor o un centre de Patrimoni literari (CPL) ha de ser entès com un centre que posa en relació el llegat dels nostres autors amb el possible lector, és a dir fa de mediador entre l’obra de l’escriptor i el lector. Les cases museu com la nostra poden ser el lloc de referència per aproximar-se a la trajectòria vital de l’autor, i han d’esdevenir els centres neuràlgics del seu Patrimoni Literari. La Casa Museu Verdaguer és un exemple clar de la voluntat d’un poble per preservar la memòria del poeta. La vida dramàtica i apassionant de Verdaguer el va convertir en un símbol i, en ple franquisme, el seu poble natal per iniciativa ciutadana va crear el museu que fou adquirit per subscripció popular i inaugurat el 1967. D’ençà de l’obertura del museu s’ha vetllat per mantenir viva la memòria del poeta i és en aquesta tasca en la que encara avui estem immersos.

      Preservar avui la literatura catalana presenta dificultats derivades de la situació política (que no hi entrarem) però també de tipus social atès que la cadena de transmissió cultural és molt feble; el nivell de lectura dels potencials lectors no és prou solvent i aquí s’hi afegeix la poca presència que dediquen els MMCC a la literatura catalana. Tot això fa que la literatura es mogui per circuits molt restringits que no arriben al gran públic.

      En aquesta situació, pensem que la mediació entre el possible lector i l’obra és una eina molt necessària. Les cases d’escriptors tenim la responsabilitat de ser la baula que uneix l’obra de l’autor amb el lector d’avui donant-li el que sigui més significatiu per ser llegit avui i així assegurar la transmissió de la nostra tradició literària.

      2. LA MEDIACIÓ DE LA LITERATURA

      La Casa Museu Verdaguer desenvolupa la tasca de conservació del patrimoni tangible i intangible del seu poeta; treballa al costat de les xarxes de producció de coneixement com les universitats, grups de recerca, artistes; i desenvolupa una tasca de difusió. Si ens centrem en aquest darrer aspecte de les nostres funcions, difondre no vol dir només tenir el centre ben retolat, estar present en els fullets de turisme de la zona o tenir una web actualitzada, sinó que cal fer una autèntica tasca de mediació. Aquesta mediació obeeix a un objectiu clar: llegir i fer llegir les obres de l’autor.

      Si volem lectors hem de saber a quins públics ens adrecem, com són els lectors, quins hàbits de lectura tenen. Els canvis profunds en l’hàbit lector ens plantegen reptes, ja que a les darreres dècades l’acció de llegir ha experimentat un canvi de paradigma més gran que el que va representar la invenció de la impremta fa cinc cents anys. El suport de la lectura actualment pot ser sobre paper, digital, sonor, icònic i ho pot ser tot a l’hora i el lector cada dia és més expert en ser «transmedia», per utilitzar les paraules de Javier Celaya; llegir és llegir, mirar, escoltar i «xatejar» tot a l’hora.

      Les habilitats lectores dels joves i dels no tant joves estan experimentant un canvi de paradigma i ens cal treballar per atendre aquestes noves necessitats i explotar les potencialitats que això representa. Mai com avui s’havia llegit tant ni mai com avui, segurament, s’havia escrit tant. Els minuts que els joves passen davant del Facebook és de seixanta a vuitanta minuts diaris i durant aquest temps estan llegint i escrivint. Desenvolupen, davant de l’ordinador, una manera de treballar basada en la multi funció; és a dir, no fan només una cosa sinó que en fan moltes a la vegada. El nou lector té un paper actiu davant el text i aquesta potencialitat cal recollir-la i utilitzar-la per a la promoció de la literatura. Una literatura que ha de continuar tenint el paper estructurant de la cultura a la nostra societat.

      La forma de representació del món ha canviat i per primera vegada a la història de la humanitat la tradició cultural d’un territori determinat ja no es construeix sobre les bases materials de la nostra existència. La vida d’una comunitat ja no s’articula a partir de la manera de treballar la terra, dels recursos naturals d’aquell territori, de les estructures socials i de la tradició cultural i religiosa que han organitzat les relacions humanes d’una manera ancestral en un territori. Els homes i dones d’avui som «habitants d’uns universos construïts artificialment (real o virtual) a partir dels recursos culturals que tenim a l’abast», diu Joan M. Tresserras.

      Els joves d’avui construeixen la seva identitat a partir de la vida en xarxa i la llengua esdevé —més que mai— el referent més profund i singular de la seva cultura, el que els identifica i en el qual es reconeixen. Com es diu en la Declaració sobre la llengua publicada a la revista de poesia Reduccions:

      El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes. Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques. Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

      La cultura en xarxa permet que la creació i transmissió

Скачать книгу