Pierre Vilar - AAVV Historia

Скачать книгу

1982c: 39)— per validar sense reserves una pretesa llei de rendiments decreixents que totes les revolucions econòmiques després de Malthus han desmentit, no dubtava gens, tot recorrent a l’argument poblacionista, a contraposar fermament el tema del nombre i les estructures demogràfiques al model simplista d’activació del creixement proposat per Rostow que tanmateix comptava aparentment amb l’aval de la majoria d’especialistes a l’època de la conferència d’Estocolm. «Cal tenir en compte, escrivia, que el marxisme, clarament oposat a qualsevol interpretació demogràfica del moviment econòmic, no té cap motiu per rebutjar, a l’anàlisi històrica, la reacció (dialèctica) de la demografia sobre el moviment social: el nombre d’homes forma part de les forces de producció, que tenen un paper fonamental sota l’òptica marxista, i les desigualtats de superpoblació relativa en l’espai i el temps influeixen necessàriament en les condicions d’explotació imposades a les classes treballadores i sobre la mateixa intervenció revolucionària (Vilar 1982c: 43)».

      Òbviament, són les qüestions de la «producció de béns» les que donen a l’anàlisi crítica formulada en aquest informe per Pierre Vilar tot el seu bagatge heurístic. Si el concepte de «la producció com a signe» constitueix una profunda lliçó de construcció d’un objecte d’història a partir de balanços d’empreses, d’enquestes i molt sovint també de «fonts indirectes» desviades per l’historiador del seu destí original per tal de formar «una anàlisi descriptiva concreta», és en la proposició d’un programa d’estudi sobre «la producció com a conseqüència», especialment sobre els efectes a la dinàmica de les «forces de producció», que l’exposició de Vilar adquireix plenament la seva orientació marxista: després de considerar els humans com productors (quan ho són), l’autor té en compte l’explotació i la gestió dels recursos naturals, les tècniques i les tecnologies i les formes d’inversió, especialment les «estructures de producció» pel que fa a la distribució del «producte net» i de la «formació del capital» en les seves relacions alhora unitàries i divergents, segons les conjuntures, en funció de les tensions socials; tot plegat, al voltant del que Vilar proposa anomenar «el producte net social» (Vilar 1982c: 55), que seria conseqüència de la diferència entre el valor creat pels treballadors en el procés de treball i «el valor d’allò que consumeixen» per a la seva existència i la seva reproducció però també d’allò que es destina al «desenvolupament col·lectiu». En aquest sentit, mostra de passada que «qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte (les activitats de poder) pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora» (Vilar 1982c: 63). A partir d’una sòlida argumentació inspirada en una lectura raonada del Capital, al capítol de la «Producció de béns», Pierre Vilar mostra no només el domini del marxisme sinó també la capacitat per establir amb tots els economistes, fins i tot amb els més allunyats del pensament de Marx, un diàleg fructífer altament beneficiós per a la història com a disciplina: quaranta anys més tard, encara se’n poden apreciar els fruits en llegir aquest monumental informe.

      Tanmateix, en dos punts concrets l’informe presentat a Estocolm destaca pels seus estranys silencis (o mig silencis), tenint en compte el moment en què es va redactar. Primerament, si tenim en compte que Pierre Vilar formava part de l’École des Hautes Études, a la secció sisena de la qual impartia un seminari, i que aquesta institució, tot i no tenir encara el prestigi que obtindria quan es va convertir en EHES, havia assolit una gran fama com un centre de recerca gràcies a la tasca desenvolupada per Fernand Braudel des de 1957, pot sorprendre que gairebé mai no esmenti l’obra d’aquest acadèmic que, curiosament, va presidir el tribunal davant el qual defensaria la tesi doctoral dos anys més tard. L’informe d’Estocolm parla de l’article de Braudel sobre la longue durée publicat el 1958, juntament amb les propostes de Labrousse sobre l’època de les revolucions (nota 32), però deixa totalment de banda l’obra La Mediterranée au temps de Philippe II, un treball que Lucien Febvre (que Vilar va recordar emotivament el 1954 a l’article «Geographie et histoire statistique» recollit a l’obra Éventail de l’histoire vivante. Hommage à Lucien Febvre) havia avalat de manera entusiasta el 1949 a través d’un article a la Revue de métaphysique et morale sota el títol «Vers une autre histoire». Pierre Vilar no desconeixia, evidentment, el gran llibre de Braudel ni els seus articles, que havia citat en altres estudis anteriors a 1960, però en aquell informe, articulat al voltant de la problemàtica del creixement econòmic, sens dubte volia rebutjar implícitament la idea que una conjuntura espacial-temporal de llarga durada vinculada a un període curt decisiu —el regnat de Felip II— pogués, des de fora de les estructures de producció però imposant-s’hi com per art d’encanteri, influir sobre el moviment real de les transformacions de l’ordre econòmic. Potser pensava que les estimacions de Braudel naixien d’una mentalitat idealista? En aquest sentit, tal vegada convindria consultar-ho amb els testimonis vius de l’època...

      De manera semblant, trobem poquíssimes referències argumentades en l’informe d’Estocolm, malgrat la gran estima i fidelitat envers l’obra i les ensenyances de Labrousse, als debats relacionats amb les característiques i el diferencial de durada dels cicles econòmics que aleshores acaparaven tot el protagonisme. El nom de Kondratieff ni tan sols hi apareix esmentat, ni tampoc el de Juglar, tot i parlar del treball de Baehrel. Pel que fa al moviment dels ingressos amb relació a la conjuntura dels preus, Vilar es desmarca clarament de Labrousse i de Braudel, i arriba a afirmar fins i tot (Vilar 1982c: 72) que «la conjuntura econòmica [termes en cursiva de Pierre Vilar] no s’ha de considerar com un factor del moviment dels ingressos sinó com el marc cronològic en què constatem el sentit d’aquests moviments, amb uns mecanismes que s’inverteixen periòdicament (tot i que no regularment) sempre que l’home no els domini (és a dir, durant la major part de la història)», i almenys —se sobreentén— fins a la realització d’una planificació econòmica reeixida més enllà de les preteses lleis del mercat. En aquest cas s’estableix una diferència teòrica d’orientació en relació al reformisme conjunturalista de Labrousse, deixeble de Simiand i de Keynes, com ja sabem, i que no oblidava gens les hipòtesis de Kondratieff sobre les tendències i els cicles pluridecennals i alternatius de pujades i baixades dels nivells de benefici, a favor d’una concepció de l’ordre econòmic que situa l’aparell productiu, i no el mercat, és a dir, les estructures socials de producció enteses des del prisma de l’apropiació dels mitjans de producció, al centre del dispositiu i de les dinàmiques de creixement. Observem si no les subtils paraules de la teoria vilariana en la següent afirmació secundària (Vilar 1982c: 62), que avui dia ens pot semblar brusca i poc delicada però que a la seva època es va acceptar perfectament:

      Tant si comparem, entre 1925 i 1939, França i la URSS, com si comparem la inversió als Estats Units durant la crisi i després de la guerra, estarem d’acord que l’estructura social, d’una banda, i la conjuntura, no només econòmica sinó històrica [la cursiva és de Pierre Vilar] de l’altra, influeixen principalment sobre el nivell d’inversió, més que no pas el grau de progrés de la tècnica i l’organització.

Скачать книгу