LITMIR.BIZ

Скачать книгу

que, en la pràctica, condemnava el moviment a l’esplai poètic i l’anava aïllant del creixent vigor reivindicatiu dels «germans catalans».

      Llorente havia passat d’ídol reverenciat a màxim responsable de l’ofegament de la Renaixença valenciana. Continuava assumint el seu paper de líder indiscutit. Tanmateix, si fins aleshores, gràcies a la seua funció hegemònica, havia sigut lloat pel que la Renaixença havia aportat al capdavall en el desvetlament del procés de recuperació cultural i nacional dels valencians fins als nostres dies, ara rebia els retrets de la manca d’ambició reivindicativa: era també culpable de la feblesa intrínseca arrossegada fins a l’actualitat. Els valencianistes de la primera meitat del segle XX ja coneixien el marc programàtic llorentinià, amb l’apoliticisme del qual, és clar, no combregaven. Però pesava més en la balança la seua contribució poètica i l’aportació transcendental del seu prestigi i del seu pes polític i social, posats al servei de la causa renaixencista, ni que fos de l’anèmica causa renaixencista. A partir de la dècada dels anys seixanta, en canvi, Llorente, igual que la seua classe social dirigent, són el blanc d’una anàlisi històrica de fonament més o menys clarament marxista, basada en el joc dialèctic de classes, que hi veu, en Llorente i en la seua classe, la renúncia a assumir el lideratge de la reivindicació nacional contra el centralisme espanyol. I és per ací per on Llorente, líder d’aquesta classe social dirigent, rep una atenció crítica d’una duresa nova. I si el retrat cru del paper de la burgesia valenciana en la seua defensa acèrrima de l’acomodació definitiva en el sistema espanyol de la Restauració, no em sembla que substancialment puga ser discutit, el paper representat per Llorente sí que ha exigit unes matisacions necessàries que aporten més equanimitat en el nostre judici. De fet, des de la fi del segle XX sembla que comença una nova etapa en la revisió crítica de la nostra Renaixença i dels seus protagonistes, amb una atenció especial una vegada més al seu líder.

      Potser des d’una perspectiva actual se li havia demanat una actitud i, en conseqüència, unes responsabilitats difícilment assumibles per qualsevol membre de la seua classe social. Segurament hom havia posat més èmfasi en l’exigència d’un programa nacional reivindicatiu –el nostre programa– que no en la comprensió dels entrebancs reals per a tal comesa, que la feien pràcticament irrealitzable en l’època. Llorente, quan adoctrinava des de les pàgines del seu diari, o quan comandava el partit conservador valencià davant Madrid, sí que representava naturalment els interessos de la seua classe. Però, els representava també quan reivindicava la renaixença literària llemosina? Crec que és obligat respondre que no. En realitat Llorente s’hagué de partir la cara –intel·lectualment parlant, és clar– contra els atacs intolerants i continus de la premsa madrilenya envers els retrògrades i separatistes intents de recuperar l’ús literari del català. Però no sols contra periodistes i intel·lectuals madrilenys, també contra els seus col·legues valencians, enemics de l’aventura renaixencista i en sintonia, ells sí, amb el pensament de la classe dirigent valenciana. Breu: la burgesia valenciana ja havia assumit com a classe el canvi lingüístic al castellà i, a més a més, se sentia plenament inserida dins Espanya i el projecte de la Restauració, una vegada passats els aldarulls revolucionaris.

      Era molt difícil, doncs, que les pretensions renaixencistes de Llorente, per tímides que fossen, poguessen interessar el més mínim a la seua classe social, que, com a molt, només podia acceptar-les com una dèria extravagant, o alarmant, del seu líder i de la petita colla d’amics poetes. Era inútil que ells ja des de l’inici, en els anys seixanta, haguessen deixat ben clara la distància que els separava dels clams reivindicatius eixits de Barcelona: infatigablement havien d’anar repetint el seu apoliticisme diferenciador. Llorente mai no varià el seu programa: el dret a la recuperació literària de la llengua i la descentralització administrativa. I res més. Res de fórmules d’autogovern, ni de recuperació de drets nacionals passats, ni de lleis pròpies, ni de substitució del castellà... En fi, res del famós separatisme. Tanmateix l’exemple de Catalunya, l’aparició del grup llombartià i el temor mateix no van permetre no ja l’adhesió, sinó tan sols l’oblit, de les modestíssimes activitats renaixencistes per part dels representants genuïns d’aquesta classe dirigent i de la intelligentsia castellanitzada. Un exemple: el senyor Vives Liern, soci fundador de Lo Rat Penat i secretari de l’Ateneo Científico, Literario y Artístico, promou una discussió al si d’aquesta entitat sobre la conveniència del conreu de la «lengua valenciana», en què ell mateix intervé oposant-s’hi perquè ho considerava contrari a la «tendencia unitaria de la cultura contemporánea». No cal dir que el president de l’Ateneo, el senyor Miguel Velasco, cap de l’Arxiu de València, s’hi afegeix amb entusiasme. I no cal dir tampoc que amb pocs socis com aquest –i no n’eren precisament pocs– ja podem imaginar les possibilitats d’acció de Lo Rat Penat.

      Llorente, sens dubte per motius tàctics i segurament també per motius ideològics ben sentits, es negà a la politització del moviment; és a dir, a fer-lo un autèntic moviment, amb un programa reivindicatiu i una dotació infraestructural imprescindible per a fer-lo realitat. Però en canvi va servir, com més amunt he insinuat, de magnífic parapet de la Renaixença contra els atacs des de Madrid i des de la seua pròpia classe social a València. El seu prestigi i fins i tot el seu poder polític, molt més considerable del que potser hom ha pensat, aixoplugaven unes activitats més que molestes per als seus companys de classe i de partit. Es trobava entre dos focs: el model arribat des de Barcelona i l’activisme del grup llombartià, d’una banda, i els atacs i la malfiança, de l’altra. La situació ideal per a quedar-ne ben escarmentat. I Llorente, al contrari, va poder eixir-ne airós, respectat per uns i altres, amb una obra poètica unànimement reconeguda i transformada en model de referència. Llorente i el llorentinisme constitueixen un fenomen massa complex per a deixar-se exhaurir i periòdicament torna a cridar a les portes dels investigadors, atrets per noves perspectives.

      Doncs bé, entre aquests investigadors que des dels anys noranta estan acostant-se amb noves mires al fenomen renaixencista valencià i al seu líder, i ens estan ajudant a renovar-ne l’enfocament, cal esmentar en un lloc destacat Rafael Roca Ricart. Aquest jove filòleg ja ha donat a conèixer el fruit de la seua investigació en forma de diversos articles i d’un parell de llibres: l’antologia llorentiniana Escrits polítics (1866-1908), publicada per la Diputació de València l’any 2001, en què presenta un recull molt ampli d’articles polítics del líder valencià encapçalats per una introducció molt extensa i sucosa, i Teodor Llorente, el darrer patriarca, publicat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’editorial Bromera l’any 2004, una magnífica síntesi de la trajectòria llorentiniana com a ideòleg de la Renaixença valenciana, així com del llegat literari i cívic que ens ha transmès.

      Ara es presenta davant el públic amb un nou treball d’investigació, ambiciós i de gran envergadura. L’obra té l’origen en una tesi doctoral dirigida per mi mateix, de manera que el seguiment proper de la tasca diària m’ha permès descobrir en Rafael Roca unes tres o quatre qualitats impagables en qualsevol investigador: capacitat de treball, intel·ligència i valentia, i una més que recomanable capacitat de diàleg. Des del primer moment vaig insistir a fer-li assumir el mateix requisit que, a mi, s’esforçaren per inculcar-me els meus mestres: objectivitat per superar la propensió a identificar-se amb el subjecte de l’estudi. Em feia molta por que no es deixàs arrossegar per un afany reivindicatiu de Llorente contraposat a la crua visió heretada. Era clar que no es tractava ara simplement de situar-se en el pol valoratiu de la vorera d’enfront elevant Llorente als altars i menysvalorant el grup llombartià. Si fos així no hauríem guanyat gran cosa. Al capdavall l’objectiu no és altre sinó afinar més en el nostre coneixement del fenomen renaixencista, descobrint en els termes justos, és a dir, precisos, el paper que hi ha tingut cadascú i entenent-ne les motivacions i dificultats històriques.

      Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana no és un títol que amague precisament cap sorpresa inesperada al lector. Al contrari: és ben temàtic i ben literal, car els lectors interessats podran descobrir pàgina rere pàgina el pacient, minuciós i erudit seguiment de l’aparició, el progressiu assentament i la definitiva acceptació pública del seu lideratge. Llorente cappare de la Renaixença valenciana, sí. I de tal abast i tan perllongat domini que no crec

Скачать книгу