LITMIR.BIZ

Скачать книгу

un calbot.

      Però Trènor no feia cap referència a l’autor dels versos ni a com es conservaven. Per la seua part, l’any 1925, el periodista i bibliòfil Josep Navarro i Cabanes publicava un article en la revista El Fallero en el qual parlava d’aquesta mateixa falla i atribuïa a Bernat els versos («Com veu el lector, así apareix la ma de Bernat Baldoví»), dels quals deia que es conservaven manuscrits. Dissortadament, el manuscrit amb els versos de la falla de l’Almodí del 1850 dels quals parlen Navarro i Trènor no està localitzat ni catalogat enlloc. A banda, hi ha un problema afegit i és que aquests versos no semblen correspondre a la descripció del cadafal plantat a l’Almodí que publicà el Diario Mercantil de Valencia el 19 de març d’aquell any, que parlava d’«una labradora y una vieja celestina que le invitaba a entrar en una casa».

      Finalment, hi ha aquells casos en els quals alguns testimonis inexactes o mancats de base documental són tornats a citar acríticament i sense contrastar, cosa que complica l’esclariment de les dades reproduïdes. És el cas de l’atribució a Bernat dels versos d’una falla suposadament plantada a Sueca l’any 1854. En aquest cas, al fet que no es conserven aquests textos s’ha d’afegir la falta de documentació sobre aquest cadafal, del qual no hi ha certesa que es plantara i molt menys encara que fóra la primera «falla rodada o falla argumental», com reclamaven els promotors de la pretesa efemèride en un excés d’orgull localista. També és el cas de l’adjudicació a Bernat dels versos de la falla de la plaça de l’Almodí de València de l’any 1841 que plantegen Palazón i Ahuir (2007: 220), els quals basen la seua afirmació en l’article ja esmentat de Vidal Corella (1969), qui en realitat es limitava a parlar de manera genèrica de la col·laboració de Bernat i Baldoví amb les falles plantades en aquest emplaçament i a donar la data de 1841, sense citar la procedència de la informació, com la de «la primera falla con varias figuras corpóreas con pretensiones simbólicas, más o menos provistas de algún valor simbólico».

2. SÀTIRA I FALLES

A mitjan segle XIX, les Falles eren simplement un festeig més dels que s’organitzaven amb motiu de la festa de Sant Josep i encara no havien començat el seu enlairament, que seria paral·lel al trànsit de València cap a una gran ciutat i que culminaria en la conversió de la festa fallera com a expressió de l’anomenat «valencianisme temperamental». Quan Josep Bernat i Baldoví escriu les seues explicacions falleres, les Falles havien esdevingut una festa veïnal que era el resultat de la síntesi i reelaboració de diverses pràctiques festives i rituals, en un procés que es va anar modelant des de mitjan segle XVIII fins a mitjan segle XIX. En aquest procés, les fogueres i els focs que es feien la vespra de sant Josep convergiren amb el ritual de l’exposició i crema del ninot de mitja quaresma, un costum que servia per a exposar i criticar fets i persones de la vida local, i que connectava amb tota una sèrie de pràctiques de caràcter crític (cudols, esquellotades, morcades, mudar la veu...).[17] En la vessant plàstica, això es va veure reforçat i ampliat per la influència de la tradició barroca de construccions efímeres habituals en grans celebracions i festes (altars, arcs, roques...), els diversos espectacles teatrals basats en l’exhibició d’autòmats, maniquins i figures de moviment, o l’eclosió de la caricatura en la premsa.[18] Finalment, els cadafals fallers i els seus versos mantenien una estreta relació amb altres manifestacions literàries satíriques coetànies (col·loquis, publicacions periòdiques, sainets o poesia carnestoltesca), amb les quals compartien temes, situacions, tipus protagonistes i un tractament basat en el costumisme, la sàtira i un humor grotesc i hiperbòlic.[19]

      En aquest context, les falles eren concebudes com a pràctiques de censura, però també com un mecanisme per a descarregar tensions socials; oferien el miratge d’una participació directa, brindaven al ciutadà la il·lusió de deixar de ser un simple espectador i poder sentir-se part activa d’una col·lectivitat que jutjava i sancionava aquelles conductes dels seus membres que considerava censurables. Per a Bernat i Baldoví, per tant, les falles representaven un nou mitjà d’expressió per a difondre les seues idees i per a incidir en l’opinió dels ciutadans, com ja havia fet amb les revistes, el teatre o la poesia. L’exhibició dels seus versos acompanyant els cadafals li permetia passar del recinte tancat dels teatres als mateixos carrers de València, on podia exposar públicament la seua crítica sobre els conflictes morals, socials o polítics que es desencadenaven, tant en l’àmbit públic com en el privat, entre l’individu i les estructures de poder.

L’exposició pública d’actituds i comportaments considerats immorals en un cadafal que posteriorment es cremava comportava en l’època una gran violència simbòlica. Per això, en les seues explicacions falleres, Bernat desplega tota una sèrie de recursos destinats a subratllar la consideració de les falles com un ritual d’ajusticiament.[20] Així, és habitual l’ús de paraules i expressions com ara «justícia» (1855), «tribunal» (1855), «sentència» (1855) o «condemnar» (1850,1855); també es parla d’«escarment» (1850, 1855, 1858 Almodí, 1858 Tossal) o de l’«objecte moral» de la falla (1858 Almodí), que és definida com un «taulat de sacrifici» (1855 i 1856), i els ninots són anomenats «reos que esperaven la seua última hora» (1850). Noms col·lectius o l’ús de l’impersonal són els recursos que utilitza l’autor per a plasmar aquesta assumpció del paper de jutge en nom de la comunitat:

      El públic [...] condemna a D. Facundo i a la Viçanteta a ser cremats vius... en conill i tot... (1850)

      un grupo de gent d’ambos sexos, que escandalitzant-se, al paréixer, del preu excessiu d’aquella compra i venta, la declara nul·la, i condemna al foc a las partes contratantes per a escarment de rulles conilleres i de sánganos de colmena (1855)

      fastidiat tot el bàrrio de la contínua algarabia d’aquell nou matrimoni, determina posar fi a les seues querelles pegant-los foc als dos juntets la vespra de Sen Jusep, per a escarment, si és possible (1858 Almodí)

      El público espectador, escandalitzat de la poca vergonya dels pollastres i de la lloca, que és una madama de rompe y rasga, els pega foc a tots entre huit i nou de la nit, i se’n va después a dormir molt satisfet [...] (1858 Tossal)

      Però vista la demanda / contra el seu port infernal, / que instà el promotor fiscal / per escàndalo, hará poc... / li peguen esta nit foc / en la falla del Tros Alt (1861)

      En l’explicació del 1856, aquesta funció censora apareix promoguda per l’autoritat oficial («un regidor [...], seguit d’una gran quadrilla i l’alcalde major»). Sols hi ha un cas en el qual l’objectiu sancionador no apareix de manera explícita, es tracta dels versos de 1858 del Teatre Principal, on en cap moment es parla de condemnar algú al foc o de cremar-lo per donar-li un escarment.

      I perquè la lliçó moral que es pot extraure de la falla i els versos arribe ben clara als espectadors de la falla o als lectors dels versos, en ocasions se subratlla amb una sèrie d’advertiments, avisos i consells que s’adrecen a diferents destinataris, alguns de generals: «al público» (1856) o «servixca a totes d’avís» (1858 Tossal); i d’altres una mica més concrets: «Un consell a les revenedores de conills i de favetes tendres» (1850, 1855) o els consells destinats «a les llauradoretes de l’horta» (1850, 1855), «als fadrins i casats» (1856) i «a totes les xiques males» (1856).

      Constitueix un cas particular el llibret de 1860, que acompanya una falla concebuda com un acte d’exaltació patriòtica en plena guerra del Marroc. En aquest cas, la crítica no conté cap correctiu als membres de la comunitat, sinó que l’acció censora s’adreça contra un enemic exterior.

3. EL REPERTORI TEMÀTIC

Com ha passat en altres aspectes de la seua obra, el repertori temàtic de les explicacions falleres de Bernat ha sigut objecte d’una visió simplificadora. El tractament desvergonyit, grotesc i popularista amb el qual abordava els temes morals i sexuals, per als quals no dubtava a utilitzar un

Скачать книгу