ТОП просматриваемых книг сайта:
Al bosc no hi ha silenci. Madlen Ziege
Читать онлайн.Название Al bosc no hi ha silenci
Год выпуска 0
isbn 9788413561110
Автор произведения Madlen Ziege
Жанр Математика
Издательство Bookwire
La vida es multiplica
La vida es propaga alegrement,
colonitza fins al lloc més llunyà.
Dividir-se és un joc de criatures:
d’una en surten dues, de dues un munt.
Omnis cellula e cellula. Aquesta sonora sentència en llatí significa que «tota cèl·lula prové d’una altra cèl·lula». La vida es reprodueix i d’aquesta manera transmet el seu patró genètic, l’ADN, als descendents. En el millor dels casos, la descendència també serà capaç de multiplicar-se. Tanmateix, la reproducció no està necessàriament relacionada amb el sexe. Una cèl·lula es pot dividir en dues i es multiplica d’aquesta manera. La reproducció mitjançant la divisió cel·lular també s’anomena reproducció asexual i la trobem sobretot en éssers vius unicel·lulars, com ara els bacteris. La cèl·lula duplica els seus components, inclosa la pròpia estructura genètica, i es divideix. Si les condicions són bones, algunes espècies de bacteris es divideixen cada deu o vint minuts i creen dues cèl·lules filles idèntiques. La reproducció asexual s’anomena d’aquesta manera perquè té lloc sense la intervenció, per exemple, d’un element masculí i un de femení. Els éssers vius que la practiquen no s’han d’amoïnar per trobar exemplars de l’altre sexe.
La reproducció sexual és una altra cosa: en aquest cas es fusionen les cèl·lules sexuals o gàmetes de dos éssers vius de la mateixa espècie. La particularitat d’aquestes cèl·lules és que aporten la meitat del patró genètic, que no es completarà fins que els gàmetes es fusionin per formar una cèl·lula comuna. A partir d’aquesta fusió, anomenada zigot, es formarà un nou ésser viu per divisió cel·lular. Els éssers que neixen a partir de la reproducció sexual són diferents dels seus progenitors i també entre si. Els progenitors són éssers vius multicel·lulars, poden ser fongs, plantes o animals, que formen cèl·lules sexuals per dur a terme la reproducció sexual, i no es tracta sempre de cèl·lules sexuals masculines i femenines. Per exemple, teòricament, els fongs en poden desenvolupar milers de diferents per reproduir-se. Ho trobo al·lucinant!
La vida creix i es mou
Torres de fusta mil·lenàries,
la vida creix i no s’atura.
A pas de tortuga o de llebre,
el moviment la manté jove.
Si la fecundació té èxit, la nova vida pot créixer i augmentar la seva massa. Aquesta massa es basa en la divisió i l’elongació cel·lular. Com més cèl·lules compleixin els dos processos, més creixeran també els teixits, els òrgans, etc., i això regeix tant pel que fa al gruix d’un arbre com al perímetre de la cintura. El marge de creixement a la natura pot ser immens, com demostren els dos punts següents: un dels éssers vius més grans coneguts fins ara és el fong Armillaria ostoyae, que creix al subsol. En un parc natural d’Oregon hi ha un exemplar que cobreix una superfície de 2.385 hectàrees, l’equivalent a més de 1.700 camps de futbol. Els científics calculen que té la imponent edat de 2.400 anys. Per contra, un dels éssers vius més petits, el Nanoarchaeum equitans, tan sols fa un diàmetre d’entre 350 i 500 nanòmetres. El nom llatí d’aquest microorganisme unicel·lular es podria traduir per «nan primitiu a cavall d’una bola de foc» i no és producte d’un excés etílic: el nan primitiu cavalca damunt d’un altre microorganisme unicel·lular anomenat Ignicoccus hospitalis, també conegut com a bola de foc. I, parlant de cavalcar, la capacitat de moure’s és una altra característica de la vida, també en el cas dels fongs i les plantes, que a simple vista semblen inamovibles.
La vida evoluciona
Panta rei, com deien els grecs.
La vida planteja tothora noves preguntes.
Tot flueix i està connectat.
La vida s’explora a si mateixa.
L’aspecte del nostre planeta ha canviat sovint al llarg dels darrers milions d’anys, i també ho han fet les condicions de vida predominants. A vegades hi feia calor i a vegades hi feia fred; a vegades hi havia molts aliments i a vegades n’hi havia pocs. Però la vida no s’ha deixat vèncer mai i sempre s’ha adaptat a les noves condicions. Per aconseguir-ho ha hagut d’evolucionar, i precisament aquesta capacitat d’evolució és una altra característica de la vida. Una cèl·lula se’n surt prou bé tota sola, però només pot assumir noves tasques si s’uneix amb d’altres. Ens podem imaginar el desenvolupament dels fongs, les plantes i els animals multicel·lulars com la construcció d’una casa: si col·loquem bé tots els totxos, tindrem un edifici que podrà assumir noves funcions. De la mateixa manera, els organismes pluricel·lulars es formen amb tot de cèl·lules, i aleshores també poden fer més coses que cada una de les cèl·lules per separat o la seva simple suma. El principi d’organització i estructura es torna a trobar en els diversos espais, tant en el cas dels éssers vius multicel·lulars com en el de l’edifici, el qual es divideix en diverses estances dissenyades per a usos determinats, com ara la cuina per fer-hi el menjar. Quan la vida va passar de l’aigua a la terra, el nou hàbitat va exigir innovacions, com ara una secció especialitzada únicament en el transport d’aigua.
UN MÓN PLE DE MISSATGES
Centrem-nos ara en la segona part de la biocomunicació i en la qüestió de què és realment la comunicació. Durant les meves investigacions i en converses amb científics d’altres especialitats he trobat moltes definicions i models teòrics sobre la comunicació. La resposta a la pregunta podria omplir sens dubte la resta de pàgines d’aquest llibre, ja que la comunicació és tot un món amb infinitat d’aspectes. Si en parlem amb un psicòleg, la seva resposta serà diferent de la que ens donaria un informàtic o un expert en ciències de la comunicació. Entre els biòlegs també hi ha un debat permanent per determinar a partir de quan un ésser viu es comunica realment amb un altre.
Com es transformen les dades en missatges
Un denominador comú sobre el terme biocomunicació és que designa la transmissió activa de missatges entre éssers vius. Així de simple. Tanmateix, això ens obliga a plantejar-nos dues preguntes més: què és realment un missatge i com el pot enviar activament un ésser viu. Tot i que a primera vista sembla senzill, la paraula missatge complica el tema. Val a dir que vaig passar tot un vespre discutint sobre el terme amb dos programadors de bases de dades. Algú que interpreta dades considera que són informacions útils. Ara bé, aquesta interpretació pressuposa que abans s’han hagut de captar les dades.
En aquest punt tornen a entrar en joc les estacions receptores o, simplement, receptors. Al meu parer, llegir la premsa il·lustra molt bé la diferència entre dades i informació: quan llegiu un diari, capteu les dades que hi ha en forma de lletres, de paraules i de frases senceres. Si interpreteu aquestes dades correctament, se us obrirà el contingut informatiu de la publicació. L’únic requisit és que conegueu l’idioma en què l’han redactat. Els bacteris, els fongs, les plantes i els animals també estan envoltats de dades constantment.