Reinventar l'escola - Jordi Musons

Скачать книгу

docència compartida s’habilita els docents perquè puguin dissenyar, si així ho creuen pertinent, diferents agrupacions i ràtios, segons quines siguin les necessitats del procés d’ensenyament-aprenentatge que hagin dissenyat conjuntament. Tampoc podem perdre de vista els efectes socials de les aules amb ràtios baixes. Si no s’estableixen dinàmiques de treball obertes, en què els alumnes interactuïn i aprenguin de forma habitual amb alumnes d’altres grups o cursos, les dinàmiques d’aula es poden empobrir o deteriorar. En refereixo al fet que si es redueix el nombre d’alumnes per aula però es manté una dinàmica de treball tancada en el grup de l’aula, s’empobreixen les relacions socials i les oportunitats d’establir relacions potencialment positives i es pot generar una certa endogàmia relacional que no sempre és la més adequada per establir vincles saludables en la dinàmica afectiva del grup classe. Com he mirat de reiterar en els arguments desplegats, una reducció de ràtios, segons les evidències de què es disposen, no aporta una millora significativa dels aprenentatges, i per si sola, sense una redefinició i una transformació dels models d’ensenyament-aprenentatge, no aportarà els resultats que es pretenen. És necessària una política educativa capaç de fer una avaluació més àmplia del sistema per identificar la necessitat de transformació profunda del model educatiu, que va molt més enllà de la ràtio de les aules.

      ELS DEURES GARANTEIXEN DISCIPLINA I ORGANITZACIÓ

      Espanya és un dels països amb més hores lectives en l’àmbit educatiu europeu. Els escolars d’educació primària fan 129 hores lectives anuals més que la mitjana de l’OCDE (875 vs. 749). A secundària s’incrementen a 148 hores més que la mitjana de l’OCDE (1.054 vs. 902). Aquestes dades encara són més sorprenents quan es comparen amb un país amb reconegut prestigi educatiu, com Finlàndia, on els seus alumnes fan 246 hores menys (808) que un d’espanyol. És a dir, que els nostres alumnes fan més d’un mes de classes més que un alumne mitjà europeu i més de dos mesos que un alumne finlandès. Aquestes dades no haurien de ser concloents per afirmar que l’alumnat ja treballa prou hores a l’escola perquè també hagi de treballar a casa? Sorprenentment, els alumnes espanyols no només dediquen més hores de feina a l’escola que la mitjana de la Unió Europea, sinó que també en dediquen forces més a casa. Mentre que la mitjana europea es concreta en una dedicació setmanal de 4,8 hores, la dels alumnes espanyols és de 6,5 hores. La necessitat de repensar les tasques escolars és obvia.

      Lògicament, l’eficiència de les hores de classe i la quantitat de deures estarà molt condicionada a les metodologies i als contextos d’ensenyament-aprenentatge que es facin servir, i per descomptat també a la tipologia de deures que es proposin. Però estarem d’acord que el més habitual és que els deures siguin propostes repetitives i universals per a tot l’alumnat. Això fa que a la part de l’alumnat amb més competències els deures no li impliquin una millora significativa en els seus aprenentatges, i que per als alumnes amb més dificultats es converteixin en una tortura nocturna per a ells i sovint per a les seves famílies.

      En contraposició amb això, em decanto del tot per l’aprenentatge multinivells i per l’oferta d’aprenentatges oberts en els quals siguin els mateixos alumnes els que se sentin veritablement cridats a continuar aprenent i treballant a casa quan ho puguin fer, si ho desitgen. Generar interessos, promoure la capacitat de fer-se preguntes i de voler aprendre, o incentivar l’accés a la lectura, la cultura o els interessos personals, em sembla una estratègia educativa excel·lent, que cal promoure i incentivar. Quan són els infants i els joves els que s’activen per accedir des de casa als aprenentatges promoguts a l’aula o a altres que hi estan relacionats, es produeix una simbiosi excel·lent entre educació escolar i familiar, un sinònim clar d’èxit educatiu. Actualment es parla sovint de les flipped classrooms o classes inverses com una eina innovadora. I certament ho és, i està molt vinculada a les prestacions que avui ofereix la tecnologia. La classe inversa és un enfocament pedagògic en el qual la instrucció (la classe magistral) es realitza fora de l’aula, i s’aprofita l’estona de treball a classe per fer activitats que impliquin un procés cognitiu de més complexitat. Als alumnes se’ls proposa que estudiïn i preparin les lliçons fora de classe, que accedeixin a casa als continguts de les assignatures i que, posteriorment, sigui a l’aula on es facin els deures, de manera que es puguin debatre, acompanyar o compartir amb els docents si és necessari. Tot i les nombroses bondats d’aquesta mecànica, en referència a la temàtica que s’està tractant les flipped classrooms no són cap millora. Els estudiants han de continuar dedicant temps importants de treball a casa per atendre les tasques escolars. Segons el meu parer, aquesta és una proposta excel·lent per ser incorporada de forma habitual en la dinàmica d’aprenentatge dins l’aula. La utilització de tutorials, propis o elaborats per altres, sobre continguts procedimentals o teòrics, permet que l’alumnat hi accedeixi segons les seves necessitats individuals, i que ho pugui fer tantes vegades com li convingui per assolir finalment l’aprenentatge proposat. Aquesta manera d’aprendre no és de cap manera desconeguda per als joves actuals, acostumats a trobar a YouTube la resposta a qualsevol interès o aprenentatge que els motivi.

      L’EDUCACIÓ ACTIVA ÉS UNA EDUCACIÓ SOFT

      Seria tan fals dir que tota innovació és una millora educativa com assegurar que l’escola tradicional no té lloc en l’escola actual. Certament, avui, sota la pàtina d’educació innovadora també es troben centres amb projectes poc definits i de baixa qualitat educativa. La innovació, com la tecnologia, no són propòsits per si mateixos, sinó instruments al servei de l’aprenentatge i dels seus propòsits. No és una tria dual entre blanc i negre, entre tradició i modernitat, o entre bonic i rigorós, és una transició sincrònica indispensable per adequar l’educació a l’evolució del món en què vivim com a ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores.

      I també és cert, com miraré de detallar més endavant, que l’escola tradicional ha fonamentat moltes de les riqueses metodològiques que l’educació actual s’ha apropiat en aquest nou paradigma educatiu. Per això, argumentativament aquesta herència no ens porta ni a validar tot el que per a l’educació ha tingut sentit fins ara, ni a haver de prescindir de tot allò que no sigui entès com a modern. De l’escola tradicional no en podem perdre l’humanisme, el valor de la cultura, la importància del respecte, la comunicació o la lectura, per citar només alguns exemples. És un moment clau per fer-nos les preguntes adequades per revisar allò que fem i ser capaços de posar en valor allò que cal mantenir i qüestionar allò que s’hagi de redefinir.

      Encara avui l’educació tradicional ens dóna una certa seguretat i comoditat, on tot queda dins d’una caixa reconeguda per tothom en pròpia pell, l’experiència de cadascú d’haver estat alumne. La percepció de la innovació en l’educació durant molt temps ha seguit una tendència absolutament oposada a la que de forma col·lectiva hem percebut amb la tecnologia. Avui, la nostra societat manté una actitud absolutament consumista en pro de la tecnologia, percebuda com una cosa positiva que cal posseir. Adquirir l’últim dispositiu tecnològic que ha aparegut al mercat dóna seguretat, poder i autoestima. Aquesta conducta es repeteix a l’hora de dur roba de la nova temporada o conduir un cotxe acabat de sortir del concessionari. Però, en canvi, en educació aquesta percepció s’inverteix. Durant molt de temps les es coles que hem apostat per la innovació hem patit l’etiqueta d’escoles hippies, activistes o d’escoles soft. Mentre que portar un iPhone 12 a la butxaca ens fa més poderosos, que una escola desenvolupi noves propostes educatives donant resposta a reptes ben actuals com l’assetjament, la disrupció tecnològica o la motivació envers l’aprenentatge encara ens genera inseguretat.

      En múltiples situacions m’he trobat rescatant la innovació educativa del discurs sovint poc fonamentat que els alumnes d’aquestes escoles no tenen prou nivell. Una valoració fake en tota regla que sovint es fonamenta amb percepcions de baixa credibilitat. Abans de res seria convenient definir nivell. És freqüent comparar els nostres fills o filles amb els d’amics o coneguts que són alumnes d’altres escoles. I el més habitual és comparar amb la base dels coneixements lingüístics o sobretot contrastant els algoritmes matemàtics que estan treballant en un mateix curs: «Els

Скачать книгу